La natura de les abelles

Entrada a Núvol a propòsit d'una acció-instal·lació inspirada en les abelles. 

Explicar contes

Un capítol de L’arc iris de la gravetat, de Thomas Pynchon, precisament uns fragments vinculats als nazis, utilitza la narrativa infantil com a eina artística, gràcies a la qual l’abjecció real agafa un to més metafòric i alhora més mític. Hansel i Gretel, la bruixa que posa la mainada al forn, la perversitat contra els més dèbils, són elements que apareixen en aquest capítol en concret i de manera secundària en algun altre.

Europa encara està en plena II Guerra Mundial, amb Hansel i Gretel subjugats encara per la bruixa, sinistre contrapunt. Com ja va apuntar Benjamin, en la literatura infantil hi ha contingut molt material cultural; el públic pot assimilar patiments i maldats que, sense  aquest mecanisme narratiu, difícilment serien tolerables. El relat infantil aporta comprensió sense deixar d’apaivagar els ànims. També necessitem dormir. 

El matràs de l'alquimista

Entrada a Núvol cantant les excel·lències de les obres de Marc Padrosa:

"(...) es posa de manifest la relació bàsica en qualsevol treball plàstic, la que juguen la figura i el fons, en ambdós casos reduïts en les tres sèries a la seva expressió més despullada: fons monocrom i sòlid geomètric, volum i massa, infinit i limitació, caos i forma. En el seu nivell més bàsic, el joc espacial i temporal de la llum rebotant en la figura geomètrica..." 

Digitalitzar no és democratitzar (reflexions a propòsit de l'edició digital, 5/5)

En qualsevol cas, la digitalització no implica un grau major de democràcia en el sector del llibre. Com es pot argumentar l’anterior, pel simple trasllat al format electrònic de velles edicions en paper? Més aviat al contrari: la informàtica requereix d’una inversió econòmica molt forta que molts sectors de la població mundial no es poden permetre, així que aquesta democratització afavorirà per ara a un percentatge molt reduït de gent, les classes benestants i els països més rics. Quina democràcia es proposa?, una que retorni a la selecció per sufragi censatari?

A aquest factor cal afegir el desavantatge clar que tenen els habitants de certs països envers d’altres, degut a condicions econòmiques, cal sumar-hi la influència de l’edat, factor clau, ja que la competència digital és molt més alta percentualment entre les noves generacions, nadius digitals, mentre que disminueix de manera significativa entre els majors de 55 anys.

Certs estudis indiquen que també entre aquest segment s’està incrementant el número de població competent, com indica per exemple l’estudi realitzat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez entre més de dos-cents usuaris de biblioteques públiques a Valladolid i Badajoz («Además de su gran motivación, podemos destacar su rápida inmersión en la tecnología», Libros electrónicos y contenidos digitales en la sociedad del conocimiento) però aquesta investigació es va produir entre un grup de majors de 55 anys molt motivat, com ells mateixos senyalen; més aviat, sembla que aquest segment de la població pot considerar-se immigrant digital en la terminologia, ja que es mou amb grans dificultats en el món informàtic.

Encara que aparells com el Kindle, el Papyre o l’e-reader de Sony obren moltes possibilitats de lectura (fins i tot als bibliòmans, epubòmans, si es permet el neologisme, com succeirà durant les properes dècades), la indústria no hauria de donar gat per llebre i presentar la seva tecnologia amb verb florit i efecte commovedor. El llibre digital ja es defensa sense necessitat d’utilitzar recursos d’argumentació fal·laços com una suposada democratització del procés de lectura. 

Vaticinis (El llibre electrònic, 4/5)

La digitalització suposa una pèrdua en la fisicitat de l’obra, l’experiència de triar pasta vegetal transformada en paper, el tacte que aporta la seva textura, l’entramat, la tinta i la tipografia. De tot això en resta poc, l’homogeneització imposada per l’aparell de lectura electrònica, rebaixant la qualitat sensorial de l’experiència lectora del text en paper.

Amb tot, també incorpora millores, com l’elecció de la mesura de la lletra, cosa que facilita la lectura de persones amb la vista cansada. Un cop assolida la qualitat necessària a la imatge, i sense originar danys en la salut ocular, sinó al contrari, facilitant la lectura, l’aparell electrònic esdevé una bona eina a utilitzar preferentment en certs tipus específics de llibres, com per exemple els manuals o les edicions de butxaca. A més, i derivat de la pèrdua en el component físic, cal afegir que aquest fet suposarà un benefici innegable ecològic, ja que la reducció que implicarà en pasta de paper i en tinta compensa abastament el baix ús d’energia que requereix l’artefacte.

Anotats defectes i virtuts de l’aparell, no crec que substitueixi mai una primera edició en cartoné, les edicions de luxe per regal o, per exemple, la publicació de les obres completes d’autors canònics. En aquest sentit, més que una substitució d’una tecnologia per una altra, el que crec que succeirà és que coexistiran els dos formats, degut a que resulten complementaris. Per ara, la revolució digital ha suposat més una transformació radical en la forma de concebre el sector literari per part dels intel·lectuals o dels gestors que un canvi dràstic en la configuració del mercat. En una situació de gran inestabilitat, el que s’ha produït és una nova manera de elaborar els objectes literaris però que no ha substituït, almenys fins ara, les formes preexistents.

Aquesta situació molt probablement canviarà durant la propera dècada. Les previsions realitzades a la Fira de Frankfurt l’any 2009 indicaven que al 2020 el 50% del mercat serà en format electrònic (Cordón García, La revolución del libro electrónico). Com ja hem apuntat al principi de la reflexió, no cal fer un gran esforç de clarividència per a pronosticar una reducció dràstica de les edicions de butxaca, transformades en edicions digitals, ja que així poden reduir costos i preu, com a mínim a priori. Un procés similar esdevindrà en els llibres de text de l’escola primària i secundària.

Probablement la situació en un parell de dècades mostri un panorama amb tiratges en paper centrats en les edicions de més qualitat, de tapa dura, bona pasta vegetal resistent al pas d’algun segle i tipografia acurada, mentre que els tiratges que ara es venen als supermercats per set o vuit euros probablement es vendran d’aquí poc en grans plataformes de ventes en línia o com a complement per obsequiar als subscriptors dels diaris electrònics.

Una nova manera de concebre el text (3/5)

Pel que fa al llibre electrònic en concret, es potser l’aspecte més interessant del tema i en el que encara no s’ha parat prou esment. La tecnologia digital pot permetre un increment de la creativitat aplicada a l’objecte, ja que es poden afegir a cada arxiu moltes altres obres artístiques vinculades, com possibles vídeos, animacions o il·lustracions, que s’hi poden afegir al presentar-se en versió digital; i no només continguts artístics derivats, sinó també d’una manera molt més senzilla i barata que en paper material d’estudi o d’investigació acadèmica vinculats a l’obra publicada.

En la querella entre els que valoren ambdós tipus de llibre (paper i electrònic) com dos variants de la mateixa cosa, i els que estimen que està naixent una nova manera de pensar l’escriptura, em situo en el segon grup. L’estructura que fa servir el format electrònic i els elements que pot acoblar el pur text, com imatges o eventualment sons, permeten una nova manera de plantejar l’edició i la recepció del llibre. L’arxiu pot arribar a ser (o més aviat ja és) un agregador d’altres disciplines artístiques, adjuntades dintre de l’arxiu o bé penjades juntament amb ell per tal de que el lector els llogui, en tots dos casos amb el llibre com a punt de trobada de les diverses arts. En aquest sentit, la digitalització resulta completament positiva i pot implicar una revifalla en la periòdica polèmica sobre la teoria de l’art, la natura rígida o fluida de les fronteres entre cadascuna de les disciplines, els parangons i la seva suposada ordenació jeràrquica.

Editorials i sistema econòmic (el cas dels llibres electrònics, 2/5)

Però per comprendre més profundament la situació actual no només cal analitzar el món de l’edició sinó també el dels drets de propietat intel·lectual o les condicions de la indústria, dos dels elements centrals del problema. El sector editorial com a feina mecanitzada a les impremtes té les seves arrels en el naixement del capitalisme durant el Renaixement; de fet, és una de les indústries en que es pot traçar abans i més clarament el canvi de sistema econòmic, situant-se a les seves beceroles. El sector viu en l’actualitat la seva apoteosi, com de fet el propi sistema capitalista. No es pot plantejar la qüestió digital sense tenir present la faceta econòmica. Els interessos de la indústria, dels productors i també dels lectors han marcat cadascuna de les transformacions de l’objecte.

Pel que fa als drets d’autor, hem de retrocedir al segle XVIII. Com tants altres aspectes d’aquell segle, també el món de la literatura presenta clares analogies amb la situació de la postmodernitat. Com llavors, la situació de la majoria de literats resulta precària; igual que al XVIII, les desigualtats socials es traslladen a l’esfera de les lletres; de la mateixa manera que al segle del despotisme il·lustrat es van produir força modificacions en les consideracions dels drets d’autor (en els episodis comentats al llibre de Darnton (p. 12 i següents) o arrel del cèlebre cas de Mozart i el Miserere d’Allegri), no cal dir que al present, amb la irrupció electrònica, aquesta qüestió forma part del debat públic.

Al XVIII s’estaven posant les bases de la modernitat, amb la incipient industrialització, el capitalisme a l’estela del creixement fabril, la Il·lustració com a avantsala del Positivisme al XIX, tots dos enaltint el racionalisme i la cultura com a eina que possibilitaria un progrés cap a una societat de les llums, o en un àmbit més terrenal i en clara correspondència amb l’anterior, la cada cop més gran importància dels registres de propietat, entre d’altres el que fixa l’autoria intel·lectual. Encara més importància té aquest aspecte en el tardocapitalisme, una societat dita de la informació i que té en el citat registre un dels seus pilars i al mateix temps un dels seus principals focus de tensió.

He traçat aquest context perquè segons el meu criteri el gran perill de la digitalització es troba en el model econòmic que la sustenta, una fase de capitalisme avançat caracteritzada pel poder de les grans multinacionals, principals beneficiaries de la globalització. Aquestes multinacionals, en el cas que ens pertoca adscrites al sector electrònic o al de la informació, poden fer una utilització perversa dels privilegis que estan adquirint, com en el cas de Google esmentat al llibre de Darnton. L’amenaça d’un ús abusiu dels llibres digitalitzats per part d’unes empreses que monopolitzen el sector, amb un poder gairebé absolut ja que el ram informàtic i l’editorial està tendint a la creació de descomunals monstres corporatius, el que en anglès es coneix per Too big to fail, massa grans per a permetre que s’enfonsin (no cal més que pensar en el Grup 62 i Planeta), amb el negoci controlat per molt poques empreses; això sí que suposa un gran perill per a la divulgació del coneixement, entès aquest com un bé públic i no com un producte amb el qual comerciar. En aquest sentit la indústria editorial presenta el mateix panorama i perills que qualsevol altre.

El llibre electrònic com eina democràtica? (1/5)

El procés accelerat de conversió dels llibres de paper en edicions electròniques planteja nous conflictes,

una digitalització dels textos que per alguns (generalment els directors de publicitat d’empreses del sector informàtic) suposa un gran avenç en la democràcia. Fins ara, la transformació del sector editorial s’ha manifestat rotundament en l’edició d’enciclopèdies, que amb la reducció de costos i el poder consultar-les en línia ha acabat acaparant el mercat; de la mateixa manera, ha suposat que les revistes acadèmiques puguin difondre’s informàticament, el que podria significar un cas idèntic al de les enciclopèdies si no fos pels preus prohibitius de moltes de les revistes, que en limiten la seva divulgació (i potser suposen un greu atac, aquest sí, a la democratització del coneixement).

Pel que fa al futur, probablement els següents tipus de llibre en canviar de format siguin els manuals acadèmics i els llibres escolars; però en el cas dels llibres de ficció, el mercat encara no ha deixat el paper de manera majoritària, encara que les avantatges que suposen els llibres electrònics en certs casos (més senzill de transportar, lleugers com són, la possibilitat de portar molts en un espai ínfim), així com el preu, està originant que creixi la seva venta; probablement l’edició de butxaca sigui la que acabi resultant substituïda de forma majoritària, els tiratges en paper convertits en lloguer o venta en format electrònic. El nou tipus de publicació ha afectat cada ram de la indústria editorial d’una manera diferent.

En el seu escrit Robert Darnton es fixa sobretot en les digitalitzacions en que es dirimeixen conflictes públics, especialment la confrontació i posterior pacte de les biblioteques públiques nord-americanes amb Google. Darnton es declara partidari dels processos dirigits pel sector privat, però no oblidant que al mateix temps l’autoritat pública ha de protegir el bé col·lectiu quan es digitalitza el contingut de les biblioteques. No pot ser que el que abans era de tota la població passi a estar sota control empresarial, que busca per definició el benefici dels seus accionistes. En canvi, en els articles Darnton no para gaire esment en l’edició electrònica amb fins comercials de venta minorista, potser perquè en aquest camp el que impera és la pràctica privada segons criteris comercials, o bé projectes col·lectius que gairebé no provoca cap crítica com la conversió d’enciclopèdies en arxius informàtics. 

El regne màgic de Shangri-la (revista cinematogràfica)

Shangri-la ediciones ha publicat dos llibres dedicats al cineasta hongarès Bela Tarr: el primer una traducció del filòsof Jacques Rancière, el segon un monogràfic coordinat per Mariel Manrique, número semestral de la revista Shangri-la.

Malgrat l’interès màxim que suscita la idea d’una exegesis tarriana proposada pel filòsof francès, encara no he pogut llegir el seu Béla Tarr, le temps d’après, publicat a França fa un parell d’any i que han traduït a l’editorial santanderina. En canvi sí que m’he capbussat en el monogràfic.

Segons informen a la introducció, la clau de volta de la seva proposta és llegir al cineasta segons un tema: el temps de l’espera (del paradís, de la revolució, del temps del Messies benjaminià) i mostrar com ha sigut aquest interval. 

En el cinema de Tarr s’hi constaten dos promeses incomplertes: la ressenyada al monogràfic de la revolució comunista incompleta, allò que s’esperava de la transformació de les condicions d’existència de la població, i que un hongarès, patint el domini soviètic i les conseqüències de la Guerra Freda ja sabia que no arribaria mai, i una segona promesa incomplerta, la dels sectors d’esquerre que van impulsar la Glásnost, que propugnaven una democràcia socialista, i no la democràcia del capitalisme salvatge a la que van abocar diversos interessos, endurint encara més les condicions de vida per a un gran percentatge de la població als països de l’est. Tarr retrata aquest segon naufragi a partir de La condemna, film rodat a finals dels vuitanta.

La revista exhibeix un gust exquisit, amb tota una dimensió visual basada en imatges dels films tarrianes, o en influències seves com Rosellini o Bresson. La presentació de la revista no desmereix respecte al cinema pictorialista del cineasta hongarès. Per cert, al proper número anuncien un monogràfic sobre Angelopoulos.