Amb tot, i contra el que defensen els ideòlegs nacionalistes, Anderson argumenta que la llengua no és un emblema de la nacionalitat. Malgrat ser important la llengua en el cas europeu, es poden trobar casos on aquest factor no té incidència, com en les colònies americanes espanyoles, portugueses o angleses, que compartien llengua amb la metròpoli però tanmateix van lluitar per a emancipar-se. En aquests exemples pot resseguir-se l’altre factor d’auge nacionalista: la limitació administrativa i social envers els criolls va nodrir la seva frustració, amb l’inici d’una intel·lectualitat o comerç autòcton com a origen que imagina una nova comunitat, allunyada de la metròpoli. En el cas de les colònies espanyoles, el pas vedat als criolls per tal d’ocupar places administratives de pes dintre l’estructura estatal substitueix al factor lingüístic com a un dels punts claus en l’expansió del sentiments nacionalistes.
Els que ostentaven el poder a la metròpoli actuaven segons criteris racistes davant les elits criolles; consideraven als nascuts a ultramar com a tacats pel fet de provenir de zones salvatges, ja que, com fins i tot apuntaven els il·lustrats, els llocs i els paisatges marquen el caràcter. Degut a això, no podien accedir a càrrecs de poder dintre l’estructura estatal, fins i tot a les pròpies colònies, dirigides per virreis arribats des de les metròpolis. El ressentiment dels criolls de classe alta pels beneficis que rebien els administradors metropolitans, a més de les noves idees il·lustrades i les raons econòmiques, van establir el marc per a que aquestes classes criolles comencessin a forjar les comunitats imaginades nacionals que finalment s’alliberarien,
Un cas singular és el d’Escòcia a principis del XIX, encara no nacionalista degut a que els seus intel·lectuals estaven ben situats a Londres i els seus comerciants gaudien d’igualtat d’oportunitats per a fer negoci o per ocupar llocs de poder a la jerarquia administrativa de l’estat. A més, la llengua vernacle gairebé no tenia força i les altres raons impedien un nacionalisme de tipus nord-americà, compartint l’idioma però amb sobirania comercial.
Les estructures de poder de les velles dinasties no es basaven en criteris culturals, sinó que regnaven territoris segons la lògica nobiliària de les dinasties, és a dir, basant-se en matrimonis i botins de guerra. Però el paper de les monarquies era cada cop menor, passant la sobirania conceptualment de la divinitat (que la cedia al rei) cap a allò anomenat poble i allò anomenat ciutadà. Encara més als territoris d’ultramar i amb la creació d’escoles que bastien una nova intel·lectualitat. Per raons geogràfiques i de distància, aquests estats difícilment podien ésser absorbits, com va passar amb Catalunya o Escòcia al regne de les Espanyes (aviat Espanya) o al Regne Unit.
El fet de que es creés una intel·lectualitat criolla i que s’incrementessin l’alfabetització i l’educació primària a les diverses colònies va implicar que molts autòctons llegissin textos sobre nacionalisme o sobre les experiències d’alliberament d’altres contrades, nodrint així la percepció de comunitat imaginada pròpia i el desig de separar-se del nacionalisme imperialista hegemònic. Que fossin les primeres generacions en poder estudiar explica segons Anderson la joventut de molts dels nacionalistes antiimperialistes.
Malgrat que l’escola servia per a incrementar la consciència de comunitat, les fronteres d’aquesta no eren fixes; no cal «suposar que cada hàbitat “nadiu” tingués fronteres ja establertes o inalterables» (p. 145). Per exemple, la principal escola a l’Àfrica occidental francesa, oberta a Dakar, rebia alumnes que provenien de milers de quilòmetres al voltant. En ella es va desvetllar un sentiment d’africanitat, no d’una comunitat nacional, que va rebaixar-se quan es van obrir altres escoles per l’Àfrica occidental francesa, reduint l’àmbit d’influença.
Encara que la situació fos similar, les maneres d’actuar van ser molt diferents dins cada colònia. Indonèsia o Indoxina, que no havien existit mai com a països amb aquestes fronteres, formats per principats, habitualment en guerra entre ells, en tot cas amb gran diversitat cultural i ètnica, van adquirir la consciència unitària a partir d’una reacció cap a la dominació francesa o holandesa del territori, reacció que van cimentar la consciència nacional, procés similar al d’altres països asiàtics. Els indoxinesos anaven a estudiar a Saigon o Hanoi, però després les seves carreres es desenvolupaven als seus territoris d’origen, dins els marcs de la limitació ètnica a la carrera administrativa, situació que vivien tant els vietnamites, com els cambodians, els laosians i d’altres. Amb tot, els dos territoris van emancipar-se amb solucions diferents: Indoxina es va desmembrar, no així Indonèsia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario