Esperit de la missatgeria

«Había comenzado el período de Siva el Restaurador. La restauración de todo lo que hemos perdido», Philip K. Dick, Valis.

viernes, 2 de noviembre de 2012

Serveix per alguna cosa rebel·lar-se, segons Michel Foucault? (1/2)


Foucault va plantejar «¿Es inútil sublevarse?», un escrit publicat al diari Le Monde, com una indagació referent a la idea de revolta, una reflexió alimentada pels episodis de la Revolució iraniana que van suposar el derrocament del Xa, pensant que a continuació s’instauraria una república més justa i igualitària, però va acabar sent utilitzada per la jerarquia religiosa per a que l’Aiatol·là Khomeini ostentés el poder i proclamés una teocràcia, mot emprat habitualment però incorrecte; seria més adient parlar de prelatocràcia. El pensador del Collège de France intenta esbrinar els motius, traçar l’esdevenir dels successos des d’un inici que obria tantes possibilitats estimulants fins a uns resultats tant descoratjadors.  
L’impuls de revolta, posant en risc la pròpia vida, és a judici del filòsof un impuls intrínsecament humà i molt més fort que qualsevol dret universal. Ara bé, en el cas iranià aquest tenia juxtaposades raons religioses: els revoltats d’aquell temps fins a la consolidació de la Revolució clerical posaven en risc no només l’existència personal sinó que també existia una dimensió contextual islàmica, emprada pels revoltats, un horitzó cultural de referències desenvolupat durant mil anys, que fou aprofitada per l’astúcia de l’Aiatol·là Khomeini.
Retrat de Foucault, Street art, Pitr
L’apropiació de l’impuls de revolta per part del clergat era molt previsible a judici de Foucault, donat que ja existia aquest context molt adient als interessos religiosos, (podríem estendre l’explicació de Foucault, afegint més detalls: la jerarquia eclesiàstica, ja disposava d’unes infrastructures per arribar a la població i clergues com Khomeini havien guanyat prestigi amb el seu enfrontament amb el Xa. Una mica el mateix cas d’Egipte després de l’anomenada Primavera àrab). L’anhel revolucionari va ser canalitzat pels líders religiosos en una substitució d’un despotisme per un altre de tarannà divers però calat similar, substituint les tortures de la guàrdia del Xa per l’amputació de membres als lladres seguint alguna llei islàmica.
L’impuls de rebel·lió ha marcat els darrers segles, en una lògica política de la revolució segons la qual la història avançaria mitjançant ella, en un intent de racionalitzar i inserir aquesta empenta en una voluntat política. Però en el cas iranià, i en molts altres ja apuntats, aquesta voluntat popular quedava tenyida pel factor religiós, amb un discurs mil·lenarista o de justícia divina, una combinació del temps de la història i del temps del mite, adaptant el llenguatge a la tradició coneguda pel poble i ritualitzant els esdeveniments segons unes pautes d’allò sagrat. Però per molt previsible que fos l’aprofitament dels successos per part dels clergues islàmics, això no implica una impugnació del desig insurrecte. Foucault es planteja en aquest context tan poc propici com aconseguir que retornés el veritable entusiasme de la revolta popular originària.
Malgrat que es consideri que la revolució iraniana, amb el triomf integrista, ha fet aflorar la tirania sota l’entusiasme dels revoltats, en realitat es tracta d’una percepció equivocada, ja que l’integrisme no es trobava dins les propostes originals dels revoltats, per molt que fessin servir proclames espirituals similars. Els clergues van utilitzar l’anhel revolucionari col·lectiu per a assolir els seus propòsits, apropant el seu discurs al dels que es rebel·laven com a estratègia per dotar d’una pàtina d’autenticitat al seu règim.
El pensador del Collège de France acaba un escrit que esdevé més divulgatiu que dirigit a un públic especialitzat a l’àmbit filosòfic (tal i com és propi d’un text a ser publicat a la premsa), pensant en la constitució de l’intel·lectual, afirmant que ha d’intentar contrapesar els poders polítics, i no pas justificar qualsevol medi per tal d’obtenir un fi estratègic –una crítica dins la que sembla que encara cuegi el cas de Sartre i les seves justificacions per a recolzar el poder soviètic. Ha de ser el propi intel·lectual qui trií, i no un partit o un interès totalitzador de qualsevol tendència.


No hay comentarios: