La incongruència segons Ramon Gómez de la Serna

A El incongruente, una de los poques novel·les de Gómez de la Serna, l’escriptor va traslladar el seu estil epigràfic i paradoxal a un text amb estructura de novel·la, encara que, tractant-se de qui es tracte, qualsevol lector ja es pot anar fent a la idea de que no serà cap novel·la convencional.

El títol no pot ser més descriptiu: Gustavo, el protagonista, és una persona absolutament incongruent, amb una existència feta d’absurd, plasmada en un reguitzell de conseqüències deslligades o oposades a les causes, cosa que dóna per a una narració sense cap ni peus segons els criteris de narració realista, un univers Gómez de la Serna on sembla acumular-se gregueria rera gregueria, amb el lector convidat a llegir un tour de force d’ingeni verbal, una poètica de l’objecte i d’allò quotidià modificat per la inventiva, un relat en el qual la imaginació pren el poder.

Vaja, que Eduardo Mendoza probablement la consideraria  una mala novel·la. Problemes de valorar les coses segons un criteri literari estricte i limitat, dos adjectius que no s’escauen gens a l’estil de Gómez de la Serna, un escriptor genial, pura inventiva, un pur esclat alegria per l’art de les paraules.

La qualitat poètica de l’estil de Gómez de la Serna marca la singularitat d’una novel·la  molt personal, però amb tot propera a l’esperit d’altres escriptors més o menys coetanis com Kafka o Walser, de qui l’incongruent Gustavo sería un germà amb menys pathos en el caràcter i més donat a l’ocurrència, el sentit de l’humor i a donar-li la volta al costumisme.

Amb tot, la novel·la decep una mica, sobretot si se la compara amb exemples dels escriptors anteriorment citats o en les gregueries del propi don Ramón.