Kraftwerk va ser tot un referent per a Joy Division però això no quedaria
de manifest de manera rotunda fins a la nova encarnació del grup, molt més
electrònica, amb un so construït més sobre sintetitzadors i ritmes pregravats
que sobre guitarres elèctriques. Si Radio-activity era el model a Joy Division,
per a New Order el referent de la discografia dels alemanys va passar a ser Computer World. Una prolongació però amb
criteris techno-pop que acabarien forjant el so Madchester.
Ritmes marcials, sorolls de maquinària, l’entorn
metropolità retratat com un espai d’egoisme i violència amb una única sortida:
la pista de ball, amb la fràgil comunitat creada per la discoteca –espai capitalista,
al cap i a la fi. Els tristos dilluns dels que han de tornar a una feina
alienant després d’haver viscut un cap de setmana d’èxtasi i balls.
Si l’after-punk més rockista s’emmirallava en els de Düsseldorf, què dir de la seva vessant més industrial i alhora baillable? Doncs que tots ells havien après dels robots alemanys. El ruidisme industrial partia en bona mesura de Kraftwerk. Els setanta de la crisi perpètua i de l’enfonsament de l’economia industrial va donar peu a la revolució neolliberal; Anglaterra va ser dels primers llocs en patir-ho a Europa i el so i l’imaginari dels grups es va enfosquir, trobant o la dissidència o l’hedonisme de cap de setmana com a úniques sortides. Com a mostra de l’estètica de la lletjor i el soroll de Cabaret Voltaica i altres, aquest «Do the Mussolini», un tema amb molt èxit en l’Europa actual, amb noves versions per tot el continent, des d’Alemanya i Grècia.
El que començava a l’Anglaterra tatcherista de mitjans els vuitanta va acabar derivant en una alternativa molt més dissident: la de les raves, aflorament de dionisisme comunitari en plena societat tardocapitalista, i que va confluir en les lluites antiglobalització, la neo-ruralitat, els zippys i altres alternatives posteriors. Fins ara, és clar.
D’aquest context van sorgir K.L.F., projecte contracultural per antonomàsia
de la música electrònica de finals dels vuitanta, contestataris, molt
intel·ligents, capaços d’atacar els fonamentes dels sistema (per exemple amb la
crema dels milers de lliures guanyats amb els seus èxits) o de crear un culte
ancestral entre irònic i performatiu (establint un vincle conceptual amb el
neopaganisme). K.L.F. són fonamentals per a la música chill-out i ambient, però
també en la millor herència de Kraftwerk per a crear melodies etèries sobre
bases rítmiques funky molt vigoroses.
A més, amb K.L.F. queda apuntada tota una corrent que tenyirà les obres no
solament de música electrònica sinó també la literatura o el cinema fantàstic
(del tech-noir al ciberpunk) amb el seu sentit distòpic, retratant uns poders fàctics
que manipulen la realitat per a mantenir-se, i una dissidència que parteix del
neopaganisme, l’ús en benefici propi de la realitat virtual o un retorn a la
comunitat com a manera d’enfrontar-se. Dels discos basats en una idea germinal
i el futurisme de Kraftwerk fins a les distopies techno d’Underground
Resistance. Passant per K.L.F.
No hay comentarios:
Publicar un comentario