Representar visualment la violència. Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag (1/2)

A Davant el dolor dels altres Susan Sontag reflexiona sobre la violència i la forma més ètica de representar-la en imatges. La pensadora americana matisa la seva posició sobre l’ecologia de les imatges, defensada a Sobre la fotografia, on defensava una reducció de les imatges d’atrocitats per a no anestesiar al públic amb la sobreexposició al dolor. Però en aquest nou assaig s’impugna a ella mateixa –acció que mereix l’elogi.

Parteix d’una sentència de Virginia Woolf amb ànim polèmic: les guerres són un joc d’homes que solament a ells pertoca. Els homes destrueixen i les dones se’n planyen per culpa d’ells. Una mirada superficial demostraria l’error d’aquesta suposició de Sontag senyalant que ara l’exèrcit està format pels dos sexes o que un dels personatges més agressius de les darreres dècades és una dona: Margaret Tatcher. Per a no treure exemples clàssics: Medea, Clitemnestra, Salomé, Livia,

Però així s’eludeix el nucli del problema. Es pot rebatre aquesta objecció. Hi ha dones militars i  n’hi ha que exerceixen  el poder totalitàriament perquè han adoptat rols que neixen d’una cerca del poder personal i amb una jerarquia vertical. És a dir, es continua amb les mateixes representacions socials del patriarcat, solament que amb dones representant papers tradicionalment masculins, justament a la inversa que a l’època isabelina a les obres de Shakespeare. Clar que tot això no és una reflexió de Sontag sinó meva...

La pensadora nord-americana posa de relleu un altre factor que explica la preeminència constant del bel·licisme: la falta d’empatia d’unes persones que no entenen que l’altre sóc jo en certes circumstàncies. Nos-altres. La comunitat està formada per una munió d’alteritats. En canvi, el bel·licisme fonamenta la seva propaganda en la identitat: els meus i els que no són meus. La pensadora americana posa l’exemple israelià-palestí, amb dos actituds idèntiques quan ofereixen (i amaguen) la informació de l’altre, o el cas serbi-croat, en que les mateixes fotografies servien a totes dues comunitats com a mitjà propagandístic, els nens esquarterats passaven a ser serbis o croats solament canviant el peu de pàgina. (...)