Representar visualment la violència. Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag, 2/2

(...)
En aquest context de violència l’art o la simple cultura ha esdevingut part fonamental en la construcció de realitat, la propaganda i les seves malifetes. La propaganda ha intentat (i intenta, clar) provocar empatia cap als nostres morts, aquells amb qui compartim país, llengua, cultura, religió, mentre que dels altres morts oblidem que també tenen parella, fills, amistats, que una mare els plorarà, per expressar-ho en un dels motius més clàssics de l’art.    

En aquest sentit la fotografia, per la seva idiosincràsia per crear imatge icònica, ha pres un paper principal. No deixa de ser simptomàtic que el primer ús bèl·lic de la fotografia ja fos propagandístic, quan a l’any 1855 les autoritats britàniques van enviar un fotògraf a la guerra de Crimea per a que millorés l’opinió dels ciutadans britànics respecte a aquell conflicte militar. Aquest ús de les imatges ha continuat des de llavors, amb els defensors de la democràcia i les llibertats ocultant les proves de les seves malifetes. I si això han fet els suposats defensors de les llibertats, què no hauran fet els cabdills explícitament totalitaris? Sontag apunta alguns exemples d’una pràctica desgraciadament molt comuna.

A l’assaig Sontag no ofereix cap dada que no es conegués i les seves teories no són altre cosa que una mostra de virtut cívica; no cerca l’originalitat de plantejaments o noves formes d’analitzar la situació, ja que de fet aquest conflicte ofereix el mateix problema des de que existeix consciència d’història. Des de llavors, hem patit horribles matances amb una falta d’empatia cap a l’atre brutal per part de bona part de la població, i des de llavors alguns han senyalat aquest fet i s’han escarrassat en generar la referida empatia. Amb tot, encara ens trobem al mateix atzucac. Potser la solució seria fer un darrer acte violent i tallar com Alexandre aquest nus gordià.