La recent retrospectiva de Joan Miró articula el seu recorregut expositiu a partir del símbol de l’escala en l’obra pictòrica de l’artista, tal i com es pot trobar a La masia, en diversos paisatges dels anys 20, a la Terra llaurada, també al Carnaval de l'Arlequí, Dona nua pujant l’escala o en L’escala de l’evasió del cicle de les Constel·lacions que dóna títol a la fenomenal retrospectiva de la Fundació Miró, la majoria d’aquests quadres presents en l’exposició.
Per entendre la raó de l’ús de l’escala abans s’ha de reflexionar breument sobre alguns dels sentits inclosos en el símbol d’aquest objecte que, com l’arbre o la casa, constitueix un dels tres o quatre símbols amb contingut més fort i més representants mundialment, tots ells molt emprats per un Joan Miró en la seva investigació dels elements primordials de la comunicació humana.
L’objecte està associat a la idea de connexió entre nivells verticals, a la de graus i a l’ascensió o descens cap a altres nivells de realitat. Respecte a l’escala, Aby Warburg, va reflexionar: «Para quien quiera representar simbólicamente el devenir y los ascensos y descensos de la naturaleza, el escalón y la escalera encarnan la experiencia primigenia de la humanidad. Son el símbolo de la lucha entre lo alto y lo bajo en el espacio.»
El xaman o bruixot complia la funció dintre de la comunitat de pujar o baixar per ella i rebre els missatges per a la resta de membres del grup, en un sentit comunitari de l’experiència ja apuntat per Benjamin. «Una escalera que alcanza hasta las entrañas de la tierra y se pierde entre las nubes es la imagen de una experiencia colectiva, para la cual aún el más profundo shock de toda experiencia individual, la muerte, no representa impedimento o barrera alguna». Convé no oblidar aquest sentit col·lectiu de l’obra mironiana, que prendrà especial volada per exemple al cicle de les Pintures salvatges, concreció plàstica del terrible esperit del moment.
Un últim aspecte a tenir present de l’objecte, que serà més important en el Miró inicial, serà la idea consubstancial a l’escala dels esglaons, és a dir, que el procés doble d’elevació o descens s’ordena gradualment, una estructura pautada coneguda tant pels místics intuïtius com per les gnosis de caire més intel·lectual. L’adepte haurà de superar diverses proves abans d’accedir al coneixement transcendent, o bé els déus baixaran a poc a poc perquè en cas contrari l’adepte moriria enlluernat i calcinat, com Semele, un esglaonament del procés que permetrà a l’iniciat suportar la presència divina.
(...)
No hay comentarios:
Publicar un comentario