(...)Un cop apuntades algunes característiques del símbol de l’escala, cal analitzar amb igual brevetat com encaixen a l’estètica i el sentit emprat per Joan Miró, tan importants en la seva trajectòria i estètica que permeten llegir l’exposició sota aquesta clau interpretativa.
Com en d’altres companys artistes del segle XX, amb Miró continua un dels fils temàtics o conceptuals de l’estètica del XIX, la noció d’obertura a allò transcendent, que en l’artista català és preferentment la idea d’absolut més que no pas la de sublim. En això pot considerar-se un hereu creatiu del marc conceptual romàntic, que adapta als seus propòsits particulars, gens romàntics, òbviament. Pocs símbols més recurrents d’aquest anhel d’absolut que l’escala.
Les escales mironianes no connecten amb res, o, millor dit, no es fa visible l’espai superior amb què connecten (mentre sí que es mostra l’inferior, per raons evidents, ja que en aquest cas l’inferior és el plànol de l’experiència física; l’evasió cap al plànol imaginari parteix del substrat físic), quedant com a element a imaginar per cadascú dels espectadors el concepte de Cel, d’allò superior, o altres nocions equivalents.
Tant en les composicions de l’etapa més figurativa dels seus inicis, com La masia, però també en períodes més avançats, en els quals les figures van reduint-se a allò essencial, com el Carnaval de l’Arlequí, no exposat a la Fundació Miró, en totes elles el que interessa a l’artista és descriure l’espai intermedi, la transició alquímica que enllaça el nivell superior amb l’inferior, en un recorregut de trajecte doble i que permet a l’artista (i a l’espectador amb ell) evadir-se del pla de la realitat visible i d’allò quotidià. En especial al Gos bordant a la Lluna l’escala adquirirà un protagonisme ple, formant un triangle compositiu amb la Lluna i el gos del títol.
Amb tot, i com és característic de tota la seva estètica, això no implica una fugida de les arrels o de la matèria. Com escriu la professora Balsach a propòsit de La migdiada, amb la seva figura angelical blanca: «Miró –com és habitual– fa coincidir un espai escatològic amb un espai quotidià, ajuntant cel i terra amb els seus significat dobles, unint-los en la seva metamorfosi» La unió no és solament d’imatge o concepte sinó que les barreja. Viatge místic però amb els peus nus a terra i fins i tot arrelant-hi. El trajecte per l’escala mironiana es caracteritza per la seva fluïdesa.
Malgrat que l’ús de l’escala ocupa tota l’etapa més figurativista de l’artista català, això no vol dir que desaparegui de les obres més ascètiques en que destaca una nuesa d’elements, la figura simplificada a un traç o a un atribut; en aquest període posterior a les Constel·lacions l’escala no desapareixerà sinó que quedarà esquematitzada, reduïda a la seva acció primària, unir el superior amb l’inferior, el que es pot traduir en l’etapa més essencialista i despullada del pintor per una simple línia vertical que separa els elements del quadre però que alhora uneix la base amb les altures.
En definitiva, gràcies a l’escala mironiana, l’espectador podrà evadir-se de la realitat en la seva vessant de presidi i assolir nivells d’experiència més plens. Miró obsequia la representació simbòlica d’una escala per estimular aquest objectiu.
Com en d’altres companys artistes del segle XX, amb Miró continua un dels fils temàtics o conceptuals de l’estètica del XIX, la noció d’obertura a allò transcendent, que en l’artista català és preferentment la idea d’absolut més que no pas la de sublim. En això pot considerar-se un hereu creatiu del marc conceptual romàntic, que adapta als seus propòsits particulars, gens romàntics, òbviament. Pocs símbols més recurrents d’aquest anhel d’absolut que l’escala.
Les escales mironianes no connecten amb res, o, millor dit, no es fa visible l’espai superior amb què connecten (mentre sí que es mostra l’inferior, per raons evidents, ja que en aquest cas l’inferior és el plànol de l’experiència física; l’evasió cap al plànol imaginari parteix del substrat físic), quedant com a element a imaginar per cadascú dels espectadors el concepte de Cel, d’allò superior, o altres nocions equivalents.
Tant en les composicions de l’etapa més figurativa dels seus inicis, com La masia, però també en períodes més avançats, en els quals les figures van reduint-se a allò essencial, com el Carnaval de l’Arlequí, no exposat a la Fundació Miró, en totes elles el que interessa a l’artista és descriure l’espai intermedi, la transició alquímica que enllaça el nivell superior amb l’inferior, en un recorregut de trajecte doble i que permet a l’artista (i a l’espectador amb ell) evadir-se del pla de la realitat visible i d’allò quotidià. En especial al Gos bordant a la Lluna l’escala adquirirà un protagonisme ple, formant un triangle compositiu amb la Lluna i el gos del títol.
Amb tot, i com és característic de tota la seva estètica, això no implica una fugida de les arrels o de la matèria. Com escriu la professora Balsach a propòsit de La migdiada, amb la seva figura angelical blanca: «Miró –com és habitual– fa coincidir un espai escatològic amb un espai quotidià, ajuntant cel i terra amb els seus significat dobles, unint-los en la seva metamorfosi» La unió no és solament d’imatge o concepte sinó que les barreja. Viatge místic però amb els peus nus a terra i fins i tot arrelant-hi. El trajecte per l’escala mironiana es caracteritza per la seva fluïdesa.
Malgrat que l’ús de l’escala ocupa tota l’etapa més figurativista de l’artista català, això no vol dir que desaparegui de les obres més ascètiques en que destaca una nuesa d’elements, la figura simplificada a un traç o a un atribut; en aquest període posterior a les Constel·lacions l’escala no desapareixerà sinó que quedarà esquematitzada, reduïda a la seva acció primària, unir el superior amb l’inferior, el que es pot traduir en l’etapa més essencialista i despullada del pintor per una simple línia vertical que separa els elements del quadre però que alhora uneix la base amb les altures.
En definitiva, gràcies a l’escala mironiana, l’espectador podrà evadir-se de la realitat en la seva vessant de presidi i assolir nivells d’experiència més plens. Miró obsequia la representació simbòlica d’una escala per estimular aquest objectiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario