Fer sacrificis

La meva col·laboració amb la revista l’Apartament:
Els caps de la tribu (altrament anomenats tecnòcrates) porten ja més d’un any demanant a la ciutadania que facin sacrificis per tal d’obtenir el benestar comú; segons els grans líders que ens porten cap a la terra promesa de l’absència de crisi, ens hem d’estrènyer el cinturó, el que vol dir en la neollengua eufemística actual que la gran majoria de la població perdi poder adquisitiu pertal de que els grans especuladors puguin continuar amb els seus jocs a las grans casinos de les Borses.
El missatge està clar: esforços, austeritat, sacrificis. Ara bé, què volen dir els popes que ens governen quan diuen sacrifici? Fins ara ho havíem interpretat com una trivialitat tardocapitalista més buida de contingut: no comprar tant, no exigir drets a la feina, treballar com una formigueta per aixecar el país i que ens puguem sentir orgullosos quan un dels nostres herois guanyin el mundial de qualsevol esport. Lo-lo-lo, oé-oé-oé. Però resulta que no, que no era aquest el sacrifici al qual es referien. Amb aquesta mania que tenen les noves autoritats per girar el sentit del temps, i retornant al passat (però conduint un Siscents, res de Delorians), hem anat a parar a un passat més remot del que pensàvem.
Tornem a ser fenicis! Sí, els Grans Caps de l’elit ens han enviat a la terra dels fenicis –malgrat que els partits que governen en teoria siguin tan cristians. Gràcies a aquest retorn al passat des del futur promès pel progrés sabem en què consisteixen els sacrificis. El déu Baal té fam. És mort de gana. Quina és l’única forma d’atipar-lo? Qui hagi vist la pel·lícula Metròpolis ja ho sap. I qui pateixi la nova reforma laboral ho aprendrà molt ràpid.

En aquesta fase zombie del capitalisme, en que el monstre ja està mort i que mata a tot aquell a qui mossega, ens faltava una nova fase en el procés de destrucció col·lectiva; aquesta està protagonitzada per una reforma laboral que acabarà de donar el cop de gràcia a les persones en pitjor situació econòmica, una pobresa estenent-se cada cop més.
És per atapeir al gran déu Baal-Moloch que els Grans Caps ens demanen sacrificis. Els que demanen sacrificis són la versió mes matussera i alhora eficient del vell esperit totalitari que intenta mantenir el seu control centralitzat i el seu absolutisme disfressat de pluralisme. Però Moloch continua sent Moloch: un déu mort, inert, que requereix de la sang dels altres com a lubricant imprescindible, que necessita d’Humanitat per a activar-se durant breus instants, Humanitat i no éssers humans, ja que el seu regne és el de les entitats abstractes, ombres sense voluntat, sense desigs, sense vitalitat.
Per això ara, com sempre, la millor forma d’enfrontar-se amb el déu malgirbat i les seves exigències de sacrificis humans segueix sent tornar a ser més humans, viure, no oblidar-se del sentit i el deure comunitari, no conformar-se, discrepar, riure, ser conscients de en què consisteix la condició humana que no és, evidentment, fer que la maquinària corporativa sigui més eficient. El món tecnòcrata no és un món per a éssers humans. A l’eficàcia ja es dediquen els experts, zombies al servei de l’insaciable Moloch, un déu a qui únicament pot sadollar la carn humana. Tant de bo se li travessin els óssos de les víctimes.