Eixams de móns que formiguejen (Els infinits, de John Bainville)

Amb l’arquitectura narrativa construïda per John Bainville a Els infinits l’autor obté un efecte força singular: que el narrador sigui quelcom similar a un esperit pur testimoni de les accions des de la seva condició incorpòria, que parla dels personatges i s’interroga sobre ells, un narrador que no desentona en una novel·la amb personatges olímpics.
Aquest narrador és el missatger per antonomàsia: senyores i senyors, amb tots vostès Hermes (sí, el nostre estimat patró i missatger del mes), suposem que en la seva variant psicopompos, que ha d’emportar-se l’ànima d’un científic amb un peu a l’altre món, escrutini olímpic que dóna peu a retratar-lo a ell i a la seva família.
A Els infinits s’escenifica el darrer dia de vida d’aquest científic que ha proposat en vida alguna de les teories més avançades del seu temps; el científic ja porta temps en un coma profund del que ningú espera que retorni. Presència solar, al voltant del seu llit giren familiars, records, i fins i tot déus grecs, cadascú d’ells ocupat en el que li és propi, Hermes sondejant consciències, Zeus perseguint formoses noies. Per si no fos suficients, els bromistes déus a vegades es disfressen dels personatges humans, suplantant aparença i identitat, per crear així més confusió. D'aquesta manera, i sota la perspectiva dels déus, l’obra de la vida humana resulta més divertida.
Mentre el científic no traspassa, a la novel·la es reflexiona sobre l’existència amb exquisit distanciament, amb una intel·ligència i ironia que permeten a l'autor tractar certs temes transcendents sense caure en histriòniques grandiloqüències. En ocasions Bainville fins i tot fa l’ullet al Zeno creat per Svevo.
L’escriptor irlandès gairebé assoleix la perfecció en una de les facetes literàries menys valorades en l’actualitat: el domini de les descripcions. Els infinits conté algunes de les descripcions més sensacionals de la literatura dels darrers anys, i creiem no exagerar. Unes meravelloses descripcions tant de persones com de llocs que, mitjançant quatre apunts impressionistes, suggereixen tot un univers amagat.
Finalment, cal apuntar que l’autor fins i tot afegeix unes gotes d’elixir hermètic, amb l’alquimista Grace com a contrapunt del físic teòric de renom, dos figures en realitat inseparables. De fet, en les teories del protagonista segons les quals infinits móns es superposen, amb l'existència de múltiples móns paral·lels, ja hi ha molt de les teories hermètiques.

Malgrat que el cientificisme provi d’ocultar-ho.