Ismaíl Kadaré: un autor que mereix més ressò

Una dada prèvia abans d’endinsar-nos al territori misteriós creat per Kadaré: confesso la meva desconeixença del seu talent com a escriptor, ja que amb el huracà constant de nous autors (benvingut huracà) resulta gairebé impossible saber de molts d’ell. El fet més curiós és que des de que vaig assabentar-me de la seva existència fins ara ha guanyat el Príncep d’Astúries.
Així doncs, la meva atracció inicial cap a Kadaré no es basa ni en notícies crítiques ni en influències d’altres autors que el reconeguin, sinó amb una exposició directa als seus llibres, llegint-ne les contraportades a les llibreries, descobrint que compartia amb ell interessos similars, i després de molt temps d’espera, per fi comprant una de les seves novel•les: El palau dels somnis. Com autor d’una novel•la publicada sobre el control dels somnis mitjançant un talent psíquic especial (autobombo indigne, ho sé, disculpeu-me) i vàries per publicar on els somnis o altres àmbits psíquics són part essencial de la trama i de la forma, una novel•la amb aquest títol i punt de partida no podia més que atreure’m.
Reconegut aquest desconeixement previ cap a l’autor, i després d’aquest començament tan poc freqüent en la crítica professional, reconeixent la pròpia ignorància, anem cap a l’obra, el fascinant món desplegat per l’escriptor albanès.
Donat que al llarg de la història els somnis profètics han marcat l’esdevenir de les cultures, en un estat totalitari el Sultà ordena que es recopilin tots els somnis de la gent, per tal de que uns funcionaris els estudiïn a la cerca d’informació essencial per a l’estat. El protagonista entra en aquesta estructura d’interpretadors, analitzant si els somnis recollits són significatius per al col•lectiu o únicament per a qui els somia.
Un aspecte que pot sorprendre a un lector racionalista és que per als personatges de la novel•la molts somnis són col•lectius, externs a les persones; qui els produeix? Al principi un funcionari parla de Déu, però pot ser l’inconscient col•lectiu, l’atzar, el misteri... El que diu el funcionari és que una instància externa a les persones llança sobre elles aquests somnis, influint en la societat, marcant la seva conducta futura, d’aquí la importància per a la supervivència de l’estat de saber llegir-los correctament.
A aquest plantejament fantàstic (o potser no tant) se li entrecreua una reflexió sobre la història i les relacions socials als Balcans, amb especial atenció, és clar, per Albània i Bòsnia (Kosovo); la ficció ajuda a copsar quin és el tarannà general d’aquestes nacions amb forta petjada de l’Islam. De fet, com està ambientada cap al 1900, Albània encara pertany a l’imperi otomà.
La veu emprada per l’escriptor tendeix a la tristor, un to reflexiu que s’adiu amb el capficat protagonista, qui constantment es pregunta per les motivacions i conseqüències dels seus actes, un antiheroi més en la literatura posterior a la I Guerra Mundial, que tan va canviar la fesomia dels Balcans.
No s’ha d’esperar de Kadaré una novel•la d’acció amb excusa fantàstica sinó més aviat una reflexió sobre quines són les eines de l’estat i com interfereixen en els individus. Kadaré no pretén crear un ritme frenètic sinó aprofundir en el caràcter del protagonista, amb tocs de novel•la psicològica, encara que més referida a un prototip social que a una persona individual; de fet, del protagonista se n’arriba sap ben poca cosa, més interessat Kadaré en mostrar les seves arrels, una família noble balcànica, els Qyprilli, molt sovint enfrontats al Palau del Somnis.
Si els somnis són tan importants, una organització dedicada a seleccionar-los i interpretar-los serà molt poderosa dintre de qualsevol estat, sobretot si es capaç de crear somnis col•lectius ficticis mitjançant la propaganda, els anomenats somnis mestres, per beneficiar a l’autoritat. Què estem parlant de gestes futbolístiques, de la tele-escombraries o dels botafumeiros del Tea Party? No, home, parlem d’Albània, encara sota el poder de l’imperi otomà i el seu sultà.
Un dels somnis interpretats pel protagonista fa caure en desgràcia als Qyprilli. El somni com a senyal incontrolable del vertader desig, el poder com a escrutador i ordenador del material oníric. Per les mans del protagonista ha passat aquest somni que ha fet caure a la seva família, i ell no ha sigut capaç d’interpretar-lo de la mateixa manera que l’autoritat, que ha entès que es vaticinava una conspiració instigada pels Qyprilli. Per evitar-la, han castigat a la família, obligant als Qyprilli a reaccionar. Amb aquesta lluita s’escenifica les exigències a que sotmet el poder a les persones que s’encarreguen de manar.
Terribles exigències exposades a El palau dels Somnis. Kadaré mereix una nova lectura i Spiritus té tots els números.