En un llibre molt interessant per a tot aquell que vulgui conèixer el procés de crear una narració, Truffaut i Hitchcock parlen de Sospita:
F.T. (...) decía que la productora se hubiera opuesto a que Cary Grant fuera culpable, pero usted ¿hubiera preferido que lo fuera?
A.H. No me gusta el final de la película, pues tenía otro, distinto al de la novela; cuando al final Cary Grant lleva el vaso de leche envenenado, Joan Fontaine estaría escribiendo una carta a su madre: «Querdia mamá, estoy desesperadamente enamorada de él, pero no quiero vivir. Va a asesinarme y prefiero morir. Pero creo que la sociedad debería estar protegida contra él». Entonces Cary Grant le da el vaso de leche y ella dice: «Querido, ¿quieres enviar esta carta a mamá, si no te molesta?». Él dice: «Sí». Ella bebe el vaso de leche y muere. Fundido, encadenado, una secuencia corta: Cary Grant llega silbando, abre un buzón y echa la carta dentro.
(François Truffaut, El cine según Hitchcock)
Sospita comença quan una noia rica (J. Fontaine) coneix a un Playboy (C. Grant), s'enamora i es casa malgrat la oposició familiar, que dubte de les intencions del personatge de Cary Grant. Poc a poc el personatge interpretat per Joan Fontaine comença a emmalatir i a patir estranys accidents. Afegeixo els últims deu minuts de la pel·lícula. Per descomptat no és de les millors de Hitchcock però encara i així és molt bona. El final no compleix amb les expectatives, com us podeu imaginar llegint la declaració anterior de Hitchcock. El canvi d'expressions facials en Cary Grant quan passa de sospitós a pobre innocent resulta fins i tot un punt còmic.
http://www.youtube.com/watch?v=WOoaqbjDFnY
Afegeixo l'enllaç i no l'incrusto perquè l'opció està desactivada en el video del youtube.
No hay comentarios:
Publicar un comentario