En qualsevol cas, parlem de la Índia en quant a llengües. Segons La India por dentro, d'Álvaro Entrerría, editada per Olañeta i per Indica books, n'hi ha 450 llengües (o 1500, segons com), amb infinitat de dialectes i 18 d'elles com oficials (un país amb 18 llengües oficials! imagineu el cacau?), algunes amb centenars de milions de parlants. A més, alguna d'elles pertanyen específicament a habitants de religions no hindús (com l'urdu, majoritàriament parlat per la població musulmana). Dono fe que molts del indis saben vàries llengües, per exemple el hindi (pronunciat jindi), el tamil (de les poblacions del sud), l'anglès i el bengalí (al voltant de la desembocadura del Ganges).
Com seria la història d'Espanya si haguessin tingut que conviure tantes llengües i religions diferents? Em sembla que de les garrotades que ens hauríem donat ens hauríem convertit en una nova Atlàntida. I aquest cop dintre del temps històric.
4 comentarios:
Crec que aquest tema que plantejes és molt interessant. Pel que tinc entés la diversitat lingüística a la India és molt gran, tot i això crec que uns dels problemes que també podria plantejar-se es en quina situació estan aquestes llengües. Moltes deuen estar en greus perills de desaparició, bé perquè queden pocs habitants que la parlen o perquè ha quedat obsoletes devant d'altres llengues majoritàries. De totes maneres crec que aquest tema de diversitat cultural i lingüística és molt interessant.
Bufff mare de Déu quin merder!!!!
El costat de la Índia lo nostre un joc de nens!!! Tenir 18 llengües oficials ha de ser una passada però llàstima que aquí seria impensable, més que res perquè es de "una grande y libre" ja s’ ocuparien de reduir-ho, encara que fos a trepitjades.
@ Estefanía.
Bon dia. El problema més gran el tenen els adivasi, que són les diverses tribus d’aborígens que viuen a l’Índia, amb un número de parlants molt limitat. Després cada estat té la seva pròpia o pròpies llengües, amb el hindi majoritari, l’anglès molt utilitzada, però d’altres amb dotzenes de milions de parlants com el tamil (sud, no indoeuropea), el marati (de l’estat de Maharastra, amb Mumbai-Bombay com a capital), el bengalí (l’idioma de Tagore), o l’urdu, de bona part dels musulmans, que parlat s’assembla molt al hindi, però que s’escriu en caràcters perses. A l’estat de Maharastra et pots trobar fàcilment amb una persona de nivell cultural mig però que parli hindi i marati, amb un domini molt bo de l’anglès, nocions de tamil i gujaratí, i que entengui l’urdu. Llengües de famílies diferents, escrites amb alfabets diferents, vehicle de religions diferents, però que és millor conèixer a desconèixer, oi?
Per cert, felicitats per l'entrada sobre la situació a Colòmbia (http://fanny26.wordpress.com/2009/11/22/la-desaparicio-de-les-llengues-colombia/). Molt aclaridor
@ Crisgas.
De fet, cada versió que he consultat canvia el número de llengües oficials, 18, 22, 24... jo crec que depenen de l’any. Cada estat en té vàries, a més del hindi, que és una mica (solament una mica) la interestatal. Malgrat tot, també hi ha conflictes en qüestions identitàries.
Això sí, com dius bé, si aquí tinguéssim tanta riquesa cultural, no vull ni pensar com actuarien els del pensament únic, sigui de la banda que sigui. Això de la una, grande y libre sempre m’ha sonat a frase publicitària de pel•lícula porno.
Publicar un comentario