El primer llibre en català que va acceptar editar oficialment el franquisme va ser el Canigó de Verdaguer, el que demostra la gran intel·ligència de la que feien gala els de les camises i ulleres fosques. El Canigó és un al·legat a favor de Catalunya i, a més, en la seva segona versió una defensa de la vida sobre la religió petrificada, interpretació que permet la inclusió de l'epíleg «Els dos campanars». Atenció perquè la visió carrinclona de Verdaguer no es correspon en absolut amb qui era en realitat aquest gran poeta. Llàstima que una llengua catalana una mica arcaica ens posi més difícil entendre'l bé, però com a poeta és un dels grans entre els grans, heterodox i molt valent, com demostra la seva polèmica amb l'autoritat eclesial tal com queda recollida a En defensa pròpia.
«És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà i enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen»
J. Verdaguer, «Plus ultra», Al cel
Una prova del talent i la modernitat (malgrat les aparences) de Verdaguer és el disc de Roger Mas; en ell, posa música a poemes verdaguerians, com en aquest vídeo, del poema Anem.
Com en tot a la vida, s'ha d'anar més enllà de les aparences.
No hay comentarios:
Publicar un comentario