La novel·la L’adversari d’Emmanuel Carrère indaga en
la capacitat humana de crear ficcions enganyoses i en les conseqüències
inevitables que comporten les mentides. Amb un text a mig camí entre el document,
l’assaig i la novel·la, Carrère construeix un relat sobre el misteri del mal,
la ductilitat de la pròpia identitat, els límits de la confiança i, a la fi, la
farsa a la que sembla procliu el món present, amb les seves exigències de
popularitat o èxit. Què fer quan es fracassa? La mentida, dita en una cultura
que té en poca estima certs valors ètics, sembla la solució més simple.
Però sobretot el
relat tracta de la monstruositat real, la del psicòpata, i la normalitat, la
pertorbadora mediocritat dels ingredients que construeixen un crim, fins i tot
el més terrible. La tesi principal podria semblar-se a la d’un telefilm de
migdia, amb un anodí i ben educat veí de la cantonada que amaga un assassí.
Durant un parell
de dècades Jean-Claude Romand va teixir una teranyina de mentides sobre la seva
vida a la que va enganxar la dona, els fills, els pares, els amics. El que
explicava sobre la seva quotidianitat era una invenció que mantenia amb talent
i grans esforços, projeccions dibuixades en la boira sobre el no-res. Quan les
circumstàncies van posar en perill la gran farsa, Romand va assassinar dona,
fills, mare i pare.
El monstre de la
mentida inicial va anar creixent amb cada excusa, pensada per eludir la
responsabilitat del primer error. L’home no va poder escapar de la ficció que
va crear en un moment d’extrema solitud, un tema aquest que es manté en tota la
història. El miratge que va representar Romand és justament el que li va
permetre obtenir el que desitjava. Com renunciar-hi?
I acte seguit
sorgeix una pregunta evident: com sufragar un somni molt costós, encara més en
un país com Suïssa? Per sostenir-lo, va haver d’estafar a tothom al seu
voltant, en una estafa que va sumar a moltes persones de la seva xarxa de
familiars, amants i amics; en teoria els hi gestionava els diners
dipositant-los a termini fix amb unes condicions favorables. Els diners li
servien per mantenir que treballava a l’OMS, l’Organització Mundial de la
Salut, quan en realitat era un desocupat més. Inversemblantment, Va aguantar la
doble mentida dels diners al banc i de la seva feina a l’OMS durant molts anys.
Familiars i amics no eren conscients de la il·lusió en que estaven immersos, i
que eren ells qui estaven pagant el fictici sou d’alt executiu de Romand.
Encara que sembli increïble, va aconseguir mantenir la ficció durant varis
lustres, període en el que va viure sovint de manera molt humil, malgrat en
teoria ser un alt executiu de l’OMS.
Però el
tractament de Carrère és l’oposat a la mirada amb presses o als prejudicis que
hauria rebut la història si hagués servit per a un telefilm convencional. L’enigmàtica
història real tràgica mereix la compassió de l’escriptor cap a l’acusat, a qui
jutja com un pobre home introduït dintre d’un mecanisme infernal que no podia
deturar, alimentat mentida rera mentida, cadascuna amb l’objectiu de justificar
l’anterior, però incrementant la bola de neu fins que l’allau s’ho va emportar
tot. L’escriptor es centra sobretot en ell, el criminal, i no amb les víctimes
–potser haurien merescut més espai, malgrat que, a diferència del cas del
criminal, ells ja no tenien veu per explicar-se–.
La matisada pietat
que li provoca l’assassí a Carrière, la de qui empatitza amb l’home atrapat per
una trampa disposada per ell mateix, li aporta al relat un to singular molt
apreciable, un gran encert del llibre. L’autor evita així el clàssic reportatge
amb psicòpata de tipus periodístic, la indagació fascinada per l’horror, o el
pamflet justificador o la reprovació castigadora.
El reportatge no
respon a les preguntes que es planteja. Podem viure una vida fonamentada en la
mentida? Al mateix temps, podem viure sense elles? I podem escapar a les
conseqüències dels nostres actes, o són inexorables?
A hores d’ara,
Romand continua a la presó, condemnat a cadena perpètua, de la que ha de
complir com a mínim 22 anys
