Molloy (Samuel Beckett, 1951) sobresurt com un dels
El narrador de la
primera part, Molloy, és un vell mig
sonat que explica una història mínima, la de les seves accions gairebé sense
sentit, una absurditat nuclear en el pensament i l’estètica de Beckett. Amb
tot, de fons hi ha molt més que el tantes vegades comentat absurd en l’obra de
l’escriptor; de fet, en Molloy cal
matisar-ho: en els personatges i en la història hi ha molt d’al·legòric, en
aquest intent de fixar un punt i final a l’art de la novel·la, i malgrat el
caràcter estrambòtic de tots ells, els personatges tenen un rerafons.
L’originalitat
dels personatges es trasllada al seu discurs de tall expressionista en les dues
parts. En la primera, un curiós narrador que engloba en ell mateix allò més
anihilat que pot tenir un humà (vell, malalt, esguerrat, idiota, extenuat), el
Molloy del títol, un home estrafolari com pocs, vell coix que tendeix a
l’estupefacció; en la segona, el protagonista Moran exerceix d’investigador
privat; surt de casa seva amb l’encarregat de l’autoritat de trobar a Molloy;
es tracta d’un home rígid, metòdic i sever, un pare que no para de donar ordres
al seu fill. El viatge d’un en persecució de l’altre il·lustra que una i altra
personalitat estan més a prop del que podria semblar.
De fet, potser
posar-ho de manifest sigui el sentit últim del trajecte, una inversió en tota
regla del Superego i de l’Allò, prenent els dos termes de l’escola
psicoanalítica freudiana. Tots dos tenen un sentit al·legòric com a concrecions.
L’home-fang Molloy personifica la força vital esgotada, un Allò que ha arribat
al final del seu trajecte, coix, amnèsic, però del qual es comunica constantment
la seva dimensió de satisfacció de pulsions i parts instintives (el que menja,
el sexe, les seves grans dots per les flatulències, ja que llença deu pets per
hora, anècdota que dóna molt el to procaç de la part de Molloy, en un capítol marcat
per un esperit transgressor), sense cap tipus de possessió, que erra pel món
com una ànima en pena inconscient de ser-ho; la seva manera de pensar es basa
en les antinòmies, els oxímorons i les paradoxes. Moran en canvi és un
representat de la Llei, amb casa, criada, fill, a qui està obsedit per imposar
les normes, un home que sap guardar les tradicions, de comunió obligatòria els
diumenges, un investigador policial que farà respectar les normes imposades
socialment.
Si Molloy només transmetés l’absurd, la
concreció estètica d’una generació que ha viscut una Guerra Mundial i tot allò
implicat amb els nazis, difícilment podria haver aconseguit l’impressionat
potència estètica de la novel·la; és precisament les dues veus, en que es fa
patent una distorsió expressionista, i el seu flux els que justifiquen poder
situar la novel·la entre les més grans de la història de la literatura.
Si la comparem
amb les altres parts de la trilogia novel·lística de Beckett, Molloy presenta una dimensió literària
més clàssica, més terrenal; en aquest sentit, L’innombrable
encara va més lluny, depurant la història al seu elements més mínims, els
bàsics per poder considerar-la novel·la.
No hay comentarios:
Publicar un comentario