Al costat del volcà (Vulcano, Max Besora)

El punt de partida de Vulcano, escrita per Max Besora relata com un vilatà es nega a anar-se’n del poble quan se’l pretén evacuar ja que un volcà està a punt de fer erupció. Però l’acció que se’n deriva d’aquest fet resulta molt secundària; Be

sora opta, amb bon criteri, per proposar un recorregut per la quotidianitat social i política tal i com es viu a les comarques catalanes, és a dir, mostrant condicions alhora universals i particulars, mentre queden subratllades les circumstàncies al·legòriques: un temps final que porta al desastre, metàfora del present, en un sistema que viu de les dinàmiques provocades per descomunals i periòdiques destruccions creatives.

Per la novel·la de catàstrofes desfilen personatges molt nostrats junt amb altres que pertanyen a qualsevol societat de la globalització, com directors de sucursals bancàries, els testimonis de Jehova, la tieta, la noia simpàtica de cames maques. El to costumista podria fer témer en la omnipresent conyeta. El llibre té un constant to d’humor però sense caure en el to burleta cínic tan característic de la cultura catalana des dels anys setanta, probablement per l’influx tant de l’estil de Quim Monzó com de la televisió. Basora s’apropa més a referències més antigues, com Joan Brossa, també en la incorporació de jocs tipogràfics, de dibuixos, també de cert element pop.

La narració s’hibrida per moltes referències incorporades, un collage de materials textuals com anuncis, dibuixos, paraules en majúscula i d’altres que trastoquen la condició habitual de la prosa, en un efecte tan d’avantguarda com pop. aquestes irrupcions acompanyen una veu narrativa que no renuncia mai al toc personal o a trastocar les normes ortogràfiques, en una translació a la forma de l’esperit entre rebel i lúdic de la narració. Adapta el català escrit a la fonètica.

Basora sustenta la força del relat en el fraseig i en el peculiar discurs del seu narrador, en la forma de composar les frases i d’unir-les, en una bona decisió ja que d’aquesta manera potencia l’aire de malson febril del relat, amb un narrador poc convencional que descriu un fet extraordinari però en una societat completament ordinària: la Catalunya de comarques.

L’escriptor manté sempre el tren del relat dintre dels rails del discurs que li interessa, sense permetre’s irrupcions narcisistes del Besora autor que pertorbin la novel·la. El flux de consciència del narrador té sempre la prioritat i sempre s’até als seus deliris –o al que veu al seu fantasmagòric poble de Sant Pancraci, depèn de com es vulgui interpretar. L’impuls narcisista (no confondre amb la subjectivitat) és un dels grans monstres contra els que ha de lluitar cada autor; com la Hidra d’Hercules, té mil caps, cosa que impedeix el relaxament. A Vulcano es manté sempre el nervi.

L’indiscutible talent de Besora per a mantenir el fil no narratiu sinó del discurs, una qualitat essencial en un narrador, promet una estada llarga de Besora entre els escriptors de referència a la Catalunya independent, a la autonòmica o fins i tot a una sota cinc metres de pols per qualsevol volcà. Esperarem els futurs escrits de Basora ajupits si de cas sota la taula de vímet, mentre al nostra voltant esclata el món. VULCANO.