Una novel·la rizomàtica (La broma infinita)

Si tinguéssim ànim taxonomista, podríem classificar els artistes en dos tipus purs: el narcisista i l’empàtic; uns tendeixen a la mirada compassiva cap a l’altre, amb el punt dèbil de que tot sovint la rauxa sentimental fa perdre alçada estètica; el tipus que parteix del seu propi jo profunditza molt en la psicologia pròpia i amb unes formes sovint sumptuoses, com en el cas de Dalí, Picasso, Pla o Capote; el seu defecte és que els hi costa poc caure en l’egolatria, quan no dominen el seu impuls. Entre aquests pols purs existeix una infinita graduació. La societat de l’espectacle, necessitada de fabricar grans herois, acostumar a destacar autors narcisistes, que gaudeixen de més atenció dels mitjans.

En el cas del difunt Foster Wallace es combinen totes dues tendències; se’l pot considerar un artista d’ego, tot i que en una variació depressiva. La seva personalitat es filtra constantment a La broma infinita, que seria un gran àlbum exponent les tendències que fonamentaven la seva personalitat: l’artista experimentador dels cineastes Incandenza, el tècnic obsessiu de l’escola de tenis, el maníac-depressiu addicte a qualsevol substància estupefaent, el participant en reunions d’Alcohòlics Anònims, el crític polític radical però extravagant dels grups d’alliberament del Quebec: de fet, aquests són els quatre grans grups de personatges de La broma infinita. Amb ells es podrien compondre les principals tendències en el caràcter de l’escriptor.

Però de manera paral·lela, la novel·la-riu (un Amazones de la literatura postmoderna, amb unes notes que constitueixen veritables senders que es bifurquen, constituint vies secundàries que enreden en una confusió tanmateix molt plaent) conté un gran retrat de la seva generació i el món occidental immers en la societat de consum, d’una manera tan exagerada que fins i tot s’esponsoritzen els anys, costum no tan allunyada de les pràctiques publicitàries del moment; les agències de publicitat deuen somiar en una realitat com la de La broma infinita.

El retrat que fa de la Nord Amèrica obsedida per la competició i per les addiccions destaca com el més valuós literàriament de la novel·la, una descripció en la que Foster Wallace pot deixar lliure el seu talent per la ironia i el costumisme social. Els individus oscil·len entre les substàncies i activitats que esclavitzen per una banda, i per l’altra uns sistemes d’ordenació i control social d’inspiració totalitària, o com a mínim que promouen l’uniformitat. 
Fins i tot un dels personatges s’anomena John Wayne, un jove jugador de tenis que encarna una mica els valors clàssics del nord-americà de triomf en duels per la victòria amb els rivals. Wayne és l'ombra dle protagonista Hal, la seva versió exitosa al tenis,  un ideal de conducta robòtica, sense cap tret de personalitat que el faci singular. fins i tot se'n va al llit amb la mare de Hal; el protagonista en canvi, malgrat ser una estrella juvenil del tenis i un supedotat, trontolla per tot arreu, carregat d'addiccions, imperfecte des de les primeres planes, quan, en una escena que està situada al futur de tot el que es narrarà després, pateix d'afàsia durant l'entrevista-judici per entrar a la universitat. Els entrevistadors dubten que sigui tan intel·ligent com indiquen els seus treballs, dubtes incrementats al no poder expressar-se Hal. 

Una de les virtuts més incontrovertibles de La broma infinita rau en el sentit de l’humor, en buscar girs còmics, en una vis que recorda al gran referent: Tristram Shandy, malgrat que en les pitjors planes el to s’apropa a una enutjosa conyeta digna d’una cheerleader. Malgrat un registre pop que cerca la vulgaritat, el text presenta un sofisticació equiparable a la seva enorme complexitat, una combinació d’allò més elevat i allò més baix que constitueix un  dels trets que identifiquen el postmodernisme. També perd una mica en el que precisament l’ha feta famosa, un aire de monument generacional que agradarà a qui comparteixi referències però que pot arribar a molestar a altres lectors.

Malgrat petites guixades, La broma infinita sobresurt pel seu innegable domini tècnic unit a una gran voluntat d’estil em semblen les principals virtuts d’una obra que és probablement  tracta de la gran novel·la de la segona onada de postmodernitat nord-americana.

Foster Wallace combina maneres de narrar, amb tota una sèrie focalitzada en Hal Incandenza (alguns apartats fins i tot en primera persona), altres centrats en l’addicte Don Gatelly, en ple procés de desintoxicació a Alcohòlics Anònims, o el terrorista de la cadira de rodes Marathe. Desfilen molts altres personatges, en una de les obres més poblades de la història de la literatura. La gran modulació de la veu narrativa, el talent majestàtic que demostra en la perícia tècnica fragmentària és plenament postmodernista –cosa que no significa que no s’hagués plantejat abans, amb dos referents clars de La broma infinita en Tristram Shandy i en l’Ulisses de Joyce.

Si l’estil resulta enlluernador, no li desmereix l’estructura d’aquest artefacte-laberint, una novel·la rizomàtica que equival en literatura a les construccions alambinades d’Escher o l’escala de Penrose.