Andrés Ibáñez situa
la seva novel·la El mundo en la era de
Varick en el fèrtil llinatge del relat hermètic; converteix en trama narrativa
alguns dels seus punts fonamentals d’aquesta escola de pensament. Per exemple, cita
de manera indirecte els vells misteris grecs, i encara més enrere, els cultes
que utilitzen la música i el ritual com a mitjà per assolir un coneixement
suprem, representats a la cultura grega pel dionisisme, les festes al boscatge
en que els participants es treuen les màscares urbanes i fins i tot l’ego
personal.
Hi apareix la
comunitat dionisiaca, o per ser més precisos diverses comunitats dionisíaques,
ja que intervenen vàries: una la del grup dels protagonistes, la més propera a
les convencions modernes, amb un treballador de un teatre, una ballarina, un
operari de neteja. Una altra, la d’una banda d’una cosa similar al free jazz; una tercera, també músics,
que semblen els alegres pillastres de Ken Kesey.
Els rituals anàrquics
de les reunions mistèriques i sobretot de les festes dionisíaques tracten del
cicle de la vida, expressat amb la pantomima del ritual i amb la música, no mitjançant
un discurs verbal lògic. I parlar del cicle de la vida és parlar del cicle de
la mort. La música contemporània de pioners de l’electrònica, el minimal i
altres avantguardistes s’hi han apropat a l’efecte dionisíac. Al món del jazz qui més va beure de la font
ancestral va ser John Coltrane en els seus treballs posteriors a A love supreme.
El caos per tal de mostrar l’ordre.
2 comentarios:
http://youtu.be/iPkumASQUOA
Josep: ets un punky transgressor.
Tu també formes part de la comunitat dionisíaca.
http://www.youtube.com/watch?v=87KkLD9MUCI
Salut!
Publicar un comentario