Pynchon em sembla
el millor escriptor postmodern perquè va captar alguna de les coordenades clau
de la mentalitat de l’època abans que ningú, i va encertar a expressar-ho amb
unes estructures nar
L’Arc iris de la gravetat es situa cap a
les darreries de la II Guerra Mundial, ambientada en una Europa d’atmosfera tot
sovint distópica, amb escenes al Londres bombardejat que deixa la ciutat en
runes, o d’altres regions europees devastades pel conflicte, amb unes
descripcions de gran força visionària.
La tradició
literària a la que pertany Pynchon és la dels narradors metaficcionals
paròdics, amb Miguel de Cervantes o Lawrence Sterne com a grans mestres, al que
afegeix en aquesta novel·la una recorregut dels personatges buscant i fugint del mal que
entronca amb Moby Dick, i que en
aquest cas són els nazis, les peculiars organitzacions que conspiren i,
sobretot, els coets. Com el Quixot o Tristram Shandy, Pynchon va ordenar L’arc iris de la gravetat com un
laberint ple d’inesperats revolts. El lector perd les referències i ha
d’adaptar-se al món creat per l’escriptor, oblidant experiències lectores
convencionals. Malgrat això, no es pot considerar la seva novel·la de més
complexa lectura.
Com el Quixot o
Tristram Shandy, la llarga novel·la està travessada i enriquida per molts breus
relats incrustats a vegades sense transició en la trama central. Els contes
matisen, la història, aporten noves perspectives i contribueixen al caos magmàtic
però tremendament calculat de la novel·la.
En la novel·la hi
ha molt de desconcert buscat però també moments enlluernadors en que tot es clarifica.
El conjunt forma potser el gran retrat de la mentalitat de la Guerra Freda, una
mentalitat de la qual es hereva la contemporaneïtat, conformada per una
indigesta barreja de paranoia i rampells esquizoides. Bombes, conspiracions,
espiritisme, runes, coets, experiments científics aberrants, la Bomba i el seu
poder terrible com a amenaça mai manifestada però sempre present: el marc de
referències de la II Guerra Mundial i la posterior concepció del món escindit
en dues meitats embolcallen les accions i la cosmovisió dels personatges.
En un dels trets
que més identifiquen l’estil de Pynchon, les teories de la conspiració
sobrevolen la trama, el toc Pynchon de la paranoia sempre present, amb una
sensació continua de conspiració teixint la seva trama darrera el que s’està
narrant. El pes de les agències governamentals és més fort, fins i tot creant
pistes falses per influir en l’opinió pública.
Però L’arc iris de la gravetat combina molts
altres temes; Pynchon, sempre tan heterogeni, exposa una munió de temes
principals i secundaris en un conjunt enrevessat. En una novel·la on la
subjectivitat té tanta importància, no podia faltar tot un fil vinculat a la
psicologia, amb hilarants discussions entre pavlotians i freudians intentant
esbrinar les raons i el funcionament d’un home que s’excita sexualment quan
està apunt de caure un tipus de coet. Els doctors pavlovtians eduquen al pobre
protagonista a tenir una resposta sexual cada cop que vola cert tipus de coet
pel cel. Eros i tànatos en una versió tecnòcrata.
Així mateix, si
Pynchon pot considerar-se un escriptor hermètic és entre altres raons perquè
presenta moltes de les qüestions estrelles tant de l’hermetisme (la fraternitat
secreta, el coneixement transcendental que allibera) com de l’esoterisme
(espectres, telepatia, médiums, fenòmens paranormals). Inclou reflexions
cabalístiques sobre la importància
d’escriure en alfabet ciríl·lic o aràbic per a un mahometà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario