Un capítol de L’arc
iris de la gravetat, de Thomas Pynchon, precisament uns fragments vinculats als
nazis, utilitza la narrativa infantil com a eina artística, gràcies a la qual
l’abjecció real agafa un to més metafòric i alhora més mític. Hansel i Gretel,
la bruixa que posa la mainada al forn, la perversitat contra els més dèbils, són
elements que apareixen en aquest capítol en concret i de manera secundària en
algun altre.
Europa encara està
en plena II Guerra Mundial, amb Hansel i Gretel subjugats encara per la bruixa,
sinistre contrapunt. Com ja va apuntar Benjamin, en la literatura infantil hi
ha contingut molt material cultural; el públic pot assimilar patiments i
maldats que, sense aquest mecanisme
narratiu, difícilment serien tolerables. El relat infantil aporta comprensió sense deixar d’apaivagar els ànims. També necessitem dormir.
6 comentarios:
Eina perillosa, la de la literatura infantil. Igual que els contes populars han servit per bastir una moral i transmetre-la, l'aspecte artístic pot servir per camuflar símbols i mites menys honorables dirigits tant al públic infantil com a l'adult.
És el cas de l'Abella Maia. No sé si vas llegir l'apunt que li vaig dedicar en el centenari:
http://enarchenhologos.blogspot.com/2012/03/lectures-edificants-labella-maia.html
El teu apunt sobre l’abella Maia és molt interessant, malgrat que, com tu mateix respons a un comentari, hi ha molt de la nostra mirada del 2013 a les metàfores que s’hi troben. Això no implica una crítica a comentar a les obres, ja que és inevitable aquest anacronisme que les enriqueix.
Has llegit De Caligari a Hitler, de Kracauer. Té tota una teoria sobre la formació de la mentalitat que donaria lloc als nazis i el cinema de la república de Weimar, tot un clàssic que recomano tot sovint –et demano perdó si ja te l’he recomanat.
Salut!
No, no me l'havies recomanat. I en tot cas, no deixis mai de fer-ho quan creguis que ve al cas. Una de les gràcies dels blogs és aquesta possibilitat d'enllaçar idees i continguts. Si escrivim un apunt i en tenim un altre que complementa el del company, o tenim referències bibliogràfiques com ara, trobo que és gairebé una obligació esmentar-ho.
Del llibre de Krakauer només en conec l'existència. A veure si li faig un cop d'ull perquè és molt interessant saber d'on vénen les flames de l'infern nazi.
Kracauer és una molt bona referència cultural i especialment cinematogràfica per entendre el procés de putrefacció de la societat alemanya durant els anys vint i trenta.
Sobre això que dius, el teu bloc és el millor exemple de descoberta de referències bibliogràfiques interessants.
Salut!
Sento rebaixar el nivell amb el meu comentari, molt més prosaic (tot i que he de llegir Kracauer, fa temps que el tinc a la llista gràcies a les teves entrades): pel que fa als contes infantils sempre m'ha sorprès que estiguin protagonitzats per simpàtics animalons que servim als mateixos nens per dinar i per sopar. Els nens, pobrets, sembla que no hi veuen cap contradicció en tot això.
Ja saps que sóc molt sensible al tema dels animalons, David. De totes maneres, crec que l'actuació dels nens està molt condicionada per l'actitud dels adults, i si ells veuen que els seus pares mengen carn, és comprensible que ells també en mengin.
Salut!
Publicar un comentario