L'infanticidi com a símptoma social (1974, David Peace)

Al seu Red Riding Quartet, una tetralogia de sèrie negra, David Peace va novel·lar la corrupció a Anglaterra durant la dècada del 74 al 83. Un periodista que comença a disposar de firma pròpia dins un diari regional i que acaba de perdre el pare investiga l’assassinat d’una nena al Leeds de 1974, vinculant aquest crim a d’altres similars anys abans. La novel·la perfecte per aquests dies de tempesta mediàtica amb un cas similar. 

Com tota  bona novel·la negra la descripció de l’ambient pretén ser realista –la novel·la negra  ha de contenir aquest realisme gairebé per contracte del seu codi intern de gènere. Peace descriu els engranatges de la maquinària social a l’Anglaterra del 74 amb voluntat mimètica però narrador subjectiu, resultant així un retrat naturalista però filtrat pel psiquisme d’un personatge en caiguda lliure mentre va gratant dins la brossa de la seva comarca.

Un d’aquests escenaris que rep una atenció especial és la seu del diari regional on treballa el protagonista, però sense descurar el retrat d’altres ambients com les comissaries policials o els despatxos dels polítics de la terra, uns despatxos on es pateix tanta negligència i corrupció com a la Catalunya actual –per tant, aquestes no són característiques privatives del caràcter llatí, obvietat que cal repetir.

La dinàmica de la crisi continua ja s’havia instal·lat al 1974 degut a la crisi del petroli, de manera que la novel·la està farcida de conflictes socials derivats d’una situació a punt d’esclatar perennement, amb polítics que amaguen la seva homosexualitat, empresaris pocavergonyes (no, no és un pleonasme), policies violents o arquitectes milionaris, entrelligats a la trama criminal en que es juxtaposen els delictes urbanístics amb la perversitat infanticida, en un dels grans encerts de Peace, aspecte aquest que ve de la millor tradició de la sèrie negra, ja present als clàssics com Hammett i Chandler, malgrat que Peace, pel tipus de narrador, s’apropa més a una línia més dura, com la de Jim Thompson. La veu del narrador que al mateix temps intervé en l’acció com a protagonista no té res que el faci especial, un perdedor més de classe mitjana en caiguda lliure, però marca constament la descripció dels fets i l’atmosfera de malson del relat, ja que quanta més porqueria moral descobreix, més s’enfonsa. En això s’apropa a escriptors com Irvine Welsh.

A més de l’encert d’aquest protagonista, què té d’especial Peace per a merèixer la fama que s’ha guanyat entre el públic de la sèrie negra? Doncs el seu talent al treballar algunes escenes climàtiques molt ben narrades i en les quals queda palesa la bogeria de la civilització contemporània, mostrant el que mai surt a les notícies, com un atac policial a un campament gitano de ressonàncies bàrbares, amb els policies fent el paper d’indis a Murieron con las botas puestas, els agents de l’ordre propinant una pallissa brutal als gitanos. 

Res massa estrany però magistralment descrit. O l’escena carregada de psicologia profunda en que el periodista entra a les catacumbes on s’amaga l’infanticida, significativament dissimulat sota terra, i el que troba al seu interior

Qualsevol a qui li agradi el rock britànic dels setanta reconeixerà fàcilment els paisatges descrits per Peace a 1974, el món del glam rock i l’ambigüitat sexual, de la cervesa, els whiskys, les cigarretes per a esmorzar, els resultats de l’equip de futbol de la ciutat quan a la lliga anglesa hi havia hooligans i no xecs àrabs, la crisi industrial, o les raons de la lenta decadència dels laboristes i l’inici de la preponderància dels torys...  tots aquests elements conformen 1974, una recreació subjectiva i subjectivista d’aquella atmosfera decadent, amb el país que un segle abans havia conquerit mig món fent figa.

Pur pub rock