Els universos malthusians d'en Thomas Pynchon, (V. 1/2)

Els universos d’en Pynchon bullen amb una munió de vides, cadascuna amb una infinitat d’històries que podrien ser narrades, en una riquesa narrativa digne de l’oralitat. A V, l’autor nord-americà desplega un univers amb la riquesa, complexitat i ambivalència dels grans relats èpics clàssics, reformulats amb ironia posmoderna, en una línia hereva del gran mestre modernista al món anglosaxó, Joyce, però també del mirar al buit d’un Beckett –malgrat que sense el seu ascetisme narratiu, tot el contrari.

Pynchon pertany a aquells escriptors que construeixen catedrals, amb un clar influx de les grans novel·les del XIX, però amb un to irònic i alhora esbojarrat d’alquimista que ha passat masses hores entre retortes. Per les planes desfilen diversos tòpics literaris de la literatura tan culta com popular d’un període principal que va des de finals de la I Guerra Mundial fins als cinquanta, amb episodis a un Egipte digne de Mort al Nil, personatges amb la lleugeresa de les flap girls dels feliços anys 20, o altres que formen bandes de carrer en l’onda de West Side Story.

Les referències culturals giren en un vertigen creatiu que costa seguir, amb subrames i més subtrames juxtaposades en un relat èpic explicat com si fos un acudit –o és a l’inrevés? La literatura proteica de Pynchon muda d’escenari i de personatges sense transició, en un prodigi d’erudició literària que seria pretensiós sinó fos per l’humor, barrejant-ho tot amb imaginació. El combinat podria resultar massa dens sinó estigués alleugerit per una procacitat de prostíbul i un gust per allò monstruós digne d’una barraca de fires.

De fet, Pynchon com a narrador seria com un d’aquells garlaires de fires que anunciaven  les meravelles inesgotables d’alguna caravana al circ. La seva exuberància verbosa segueix una tradició ben arrelada als Estats Units, encara que el seu estil té molt de l’elegància de la literatura britànica (hem citat Joyce y Beckett, als quals cal sumar Swift o Lewis Carroll, i sobretot Sterne, de qui destaca com un dels grans hereus).

El narrador conta història rera història amb una voluntat gairebé cabalística de donar vida mitjançant la paraula, sense perdre mai de vista el component lúdic, el plaer del joc (Sterne.) Lladres d’obres d’arts planificant robaments absurds, caçadors de caimans albins al clavegueram de Nova York, el sexe com a constant lúbrica però mantingut fora-de-camp d’allò narrat, colonialisme sud-africà i maltractaments racistes, el gust per l’espionatge. (...)
(Fotos de Diane Arbus)