Els universos
d’en Pynchon bullen amb una munió de vides, cadascuna amb una infinitat d’històries
que podrien ser narrades, en una riquesa narrativa digne de l’oralitat. A V,
l’autor nord-americà desplega un univers amb la riquesa, complexitat i
ambivalència dels grans relats èpics clàssics, reformulats amb ironia
posmoderna, en una línia hereva del gran mestre modernista al món anglosaxó,
Joyce, però també del mirar al buit d’un Beckett –malgrat que sense el seu
ascetisme narratiu, tot el contrari.
Pynchon pertany a
aquells escriptors que construeixen catedrals, amb un clar influx de les grans
novel·les del XIX, però amb un to irònic i alhora esbojarrat d’alquimista que
ha passat masses hores entre retortes. Per les planes desfilen diversos tòpics
literaris de la literatura tan culta com popular d’un període principal que va des
de finals de la I Guerra Mundial fins als cinquanta, amb episodis a un Egipte
digne de Mort al Nil, personatges amb
la lleugeresa de les flap girls dels
feliços anys 20, o altres que formen bandes de carrer en l’onda de West Side Story.
Les referències
culturals giren en un vertigen creatiu que costa seguir, amb subrames i més
subtrames juxtaposades en un relat èpic explicat com si fos un acudit –o és a
l’inrevés? La literatura proteica de Pynchon muda d’escenari i de personatges
sense transició, en un prodigi d’erudició literària que seria pretensiós sinó
fos per l’humor, barrejant-ho tot amb imaginació. El combinat podria resultar
massa dens sinó estigués alleugerit per una procacitat de prostíbul i un gust
per allò monstruós digne d’una barraca de fires.
De fet, Pynchon
com a narrador seria com un d’aquells garlaires de fires que anunciaven les meravelles inesgotables d’alguna caravana
al circ. La seva exuberància verbosa segueix una tradició ben arrelada als
Estats Units, encara que el seu estil té molt de l’elegància de la literatura
britànica (hem citat Joyce y Beckett, als quals cal sumar Swift o Lewis
Carroll, i sobretot Sterne, de qui destaca com un dels grans hereus).
El narrador conta
història rera història amb una voluntat gairebé cabalística de donar vida
mitjançant la paraula, sense perdre mai de vista el component lúdic, el plaer
del joc (Sterne.) Lladres d’obres d’arts planificant robaments absurds,
caçadors de caimans albins al clavegueram de Nova York, el sexe com a constant
lúbrica però mantingut fora-de-camp d’allò narrat, colonialisme sud-africà i
maltractaments racistes, el gust per l’espionatge. (...)
(Fotos de Diane Arbus)
(Fotos de Diane Arbus)
3 comentarios:
Pynchon? Formidable! Fins i tot ets pynchonaire! I t'agrada el seu col·lega Jim Dodge mister Stone Juction?
ens bogardem a la bogardada plana...ha arribat l'hora de la veritat. L'hora de l'ull.
Bogarde: tú per aquí?
Jo només vinc de visita que he deixat el vaixell a 500 metres de port i la zodiac està justa de combustible. Bon blog literari, bons gustos i bona lletra. Ets de Twin Peaks de debò?
El bogardisme torna de les vacances? Bones notícies per als éssers etèrics de Twin Peaks.
Publicar un comentario