«El que veiem i el que semblem no és més que un somni. Un somni dintre d’un somni».
Amb aquest esplèndid comentari lírico-meditatiu comença Pícnic a Hanging Rock, el film de mitjans els anys setanta de Peter Weir previ a La darrera onada. La frase prova que no cal ser un expert practicant de ioga per adonar-se’n de l’onirisme inherent a la percepció de la realitat.
Amb aquest esplèndid comentari lírico-meditatiu comença Pícnic a Hanging Rock, el film de mitjans els anys setanta de Peter Weir previ a La darrera onada. La frase prova que no cal ser un expert practicant de ioga per adonar-se’n de l’onirisme inherent a la percepció de la realitat.
Però més enllà de la dissolució dels marges entre vigília i somni, la pel·lícula proposa una capbussada en l’estètica prerrafaelita, amb tipus femenins que semblen sortits de quadres de Dante Gabriel Rossetti, una atmosfera d’hipersensibilitat i aigües subterrànies perverses, almenys per l’encorsetat codi victorià.
2 comentarios:
Peter Weir ens agrada des dels temps previs a la fama Poetas Muertos i Shor de Truman...sempre hem estat weireristes.
El nostre cinefilisme ens porta a desxifrar la connexió malèvola entre Florentino Pérez i tot un Kubrick a fons.
Senyors penyistes i companys bogardistes: tenen vostés un bon gust constatat ja en nombroses ocasions. Weir a vegades és despista, però les seves primeres pel·lícules són bogardistes de ple dret. I Truman tampoc és dolenta, precisament. Kubrick són paraules majors; citar-lo en la mateixa frase que Pérez fa mal als ulls i a la nostra sensibilitat de weiristes.
Salut!
Publicar un comentario