El Milenarismo ya està aquí, el Milenarismo ya llegó

Després d’aquests anuncis de la Conferència episcopal espanyola, d’aquests publi-reportatges per vendre’s entre els seus clients potencials, només manca la festa d’inauguració de l’Apocalipsis, amb fanfàrria de benvinguda per part de les autoritats.
I pum!

The Go-Betweens ho canten: quan hi ha màgia no cal canviar res

Concert de The Go-Betweens, un dels grans grups pop paradoxal, pop per a minories. Radio 3, l'any 2001.

Primera quintaessència: Tema Spirit.
You're a spirit
You're one thing greater
Than all the things that
you are together

Segona quintaessència, Tema Magic in here.
I don't want to change a thing when there's magic
In here, now the coast is clear
I got no time for fear

El Temps del Somni de l'Home Còsmic (La darrera onada, de Peter Weir)

La darrera onada, de Peter Weir, constitueix una de les grans pel·lícules fantàstiques dels anys setanta, així com del cinema d’autor, malgrat no ser tan recordada com mereix. Pel que fa a la faceta formal, la manera de fer servir la imatge i el so fan més propera la pel·lícula de Weir al video-art que a una producció convencional del Hollywood de l’època, faceta aquesta que identifica bona part del cinema d’autor des dels setanta.

El protagonista de la pel•lícula, un advocat australià, viu en un ambient de classe alta, està casat, gaudeix de dos filles angelicals i posseeix el somni promès pel capitalisme: un jardí amb gespa rera la casa unifamiliar. Però aquesta il•lusió s’esvaeix quan comença a patir uns malsons en que se li presenten aborígens australians. Just per la mateixa època li proposen el cas d’uns aborígens que suposadament haurien assassinat a un altre.

Com no podia ser d’una altra manera, tenint el títol que té, l’aigua es mostra omnipresent a La darrera onada, primer civilitzada en aixetes, però gradualment desfermada, en pluges torrencials o negres. Els interiors de la pel•lícula són dignes d'en Tarkovski, amb unes cases per on regalima l’aigua, amb la diferència de que al film de Weir les llars encara s’hi mantenen habitades. De fet, ambdós universos creatius es mantenen molt propers, amb una presència d’allò transcendent (Cosmos, Déu?) que pot irrompre (i interrompre) l’existència dels personatges i de la societat, transformant-les.

La darrera onada tracta de la pervivència de l’home còsmic, encara més, de la seva millor adaptació a un temps catastròfic, quan la força de la natura es fa més present, al qual està més preparat pel seu codi cultural l’home còsmic que l’home civilitzat. El ser humà còsmic viu en el temps de l’etern retorn estudiat per Mircea Eliade, un temps cíclic, que es manté accessible mitjançant els somnis, més real que la vida quotidiana del jo civilitzat. Quan l’energia de la natura d’un temps s’esgota, succeeix un cataclisme que regenera el món injectant nova energia, en un cicle etern, sense començament ni final, Gènesis ni Apocalipsis. L’experiència de l’altre realitat és tan forta que absorbeix al protagonista.
Significativament, per saber què està passant, l’advocat protagonista ha de baixar a les clavegueres de la ciutat, on troba una cova, en la qual està dibuixada el secret de les pluges torrencials: el citat cicle còsmic amb les catàstrofe consegüents per foc o per aigua, en aquest cas per aigua, un immens tsunami que submergirà la ciutat.
En tot el tram final s’entrellacen el somni i la vigília, en un estat febril esborrador dels límits entre un i altre. Ha embogit el protagonista, o bé ha entrat al Gran Temps dels Somnis dels aborígens, i viu una visió? O realment s’acosta un tsunami? Tarkovskià també en aquesta múltiple possibilitat, Weir permet que cada espectador triï, depenent de les seves inclinacions.

L'heroi per antonomàsia del nou ordre mundial

A la darrera pel·lícula de la franquícia Indiana Jones, quan van a afusellar al seu protagonista, aquest crida un «Visca Eisenhower» que no pot ser més significatiu. El president general, avi del neoliberalisme, partidari de la carrera armamentística, de la guerra freda fins a la destrucció completa de l’enemic, recolzat per en McCarthy, de les operacions secretes i il·legals de la CIA i aliat d’un altre general que tiranitzava Espanya per la gràcia de Déu. Aquest és el magnífic governant a qui aclama Indy, quedant retratat a la perfecció.
Indiana, l’heroi de l’era Reagan, espia nord-americà que canta visques al president de les bombes atòmiques, la guerra freda i el senador McCarthy, que porta els Estats Units cap a un totalitarisme subtil, presentat per a les grans audiències planetàries com un superheroi. Quants agents de la CIA van ser fans de la franquícia a la seva infància?
El context de la sèrie, les seves implicacions, solament poden funcionar o des de la ignorància del públic o des de la seva submissió ideològica (encara millor totes dues alhora), perquè que es presenti com lluitador de la llibertat a un home que llança vives a Eisenhower o ignora què és la llibertat o té un concepte d’ella molt peculiar –per no dir pervers. Seria com fer passar per un lluitador contra el racisme un membre del Ku-Klux-Klan.
Però a qui si no a Eisenhower podia enaltir l’Indy? Un heroi individualista, que pot solucionar ell sol (bé, amb l’ajuda de l’inevitable familiar) qualsevol conflicte en qualsevol indret perdut del món, amb una valentia i una superioritat davant els pobrets indígenes deguda a la primacia de l’occidental arreu del món, un Indy que no necessita família inicialment, malgrat que en gairebé cada ocasió acabi formant-ne una, moment de retirada del vell guerrer en que Spielberg allunya la càmera i dóna per closa l’aventura, un heroi amb la mentalitat majoritària del temps per tal de que s’omplin les sales dels cinemes i alhora per influir en audiències milionàries, que ja no proclamen visques a Eisenhower però sí a Obama o al Tea Party, depenent de les seves inclinacions prèvies, en qualsevol cas tots dos segments s’identificaran amb Indy.
Aquest heroi és el superhome del temps dels ultracossos neoliberals; destaca per un individualisme que en realitat és aparent, ja que l’Indy forma part d’una societat en la qual s’imposa el pensament únic, amb els vassalls persuadits de ser únics quan en realitat l’entorn els impulsa a esdevenir meres repeticions d’uns pocs prototipus, entre ells l’aventurer «navalla suïssa»: Indy.
Hem apuntat que una de les conseqüències directes dels actes d’Indy era mostrar la superioritat del Wasp sobre la resta de cultures que inevitablement xoquen, amb l’home nord-americà salvant a uns aborígens que no saben resoldre res per ells mateixos. Al temps del final de la història amb el xoc definitiu de les civilitzacions, el triomf final, l’hegemonia absoluta, serà per l’amic Indiana.
Sort per a tothom que al final de la darrera peça de la franquícia, l’ordre còsmic en versió Hollywood acaba imposant-se de nou amb les corresponents noces. Solament falten Eisenhower i McCarthy cridant: «Viva los novios».

Fragment de Breve historia del neoliberalismo

David Harvey, Breve historia del neoliberalismo, p. 168: «Por otro lado, una crisis financiera global provocada en parte por su propia política económica temeraria, permitiría al gobierno de los Estados Unidos librarse definitivamente de toda obligación de costear el bienestar de sus ciudadanos salvo en lo que respecta al incremento del poder militar y policial, que podría ser necesario para sofocar el malestar social y para imponer la disciplina a escala global. Es posible que después de haber escuchado con atención las advertencias de figuras como Paul Volcker acerca de la elevada probabilidad de una crisis financiera en los próximos cinco años (llibre editat originalment al 2005), prevalezcan algunas voces más sensatas dentro de la clase capitalista. Pero esto supondrá desmantelar algunos de los privilegios y del poder que han estado acumulándose durante los últimos treinta años en las capas más altas de la clase capitalista. Las fases anteriores de la historia del capitalismo –pensemos, por ejemplo, en 1873 y en la década de 1920– en las que se han planteado disyuntivas igualmente duras no invitan al optimismo. Las clases superiores, insistiendo en la naturaleza sacrosanta de sus derechos de propiedad, prefirieron entonces destruir el sistema antes que entregar parte alguna de sus privilegios o de su poder. Comportarse de este modo no implica el descuido de sus propios intereses, ya que si se colocan en la posición acertada, como los buenos abogados en las quiebras, pueden beneficiarse del hundimiento aunque el resto de nosotros se vea indefectiblemente arrastrado por la corriente. (…) Lo único a lo que temen es a los movimientos políticos que les amenazan con la expropiación o con la violencia revolucionaria. Aunque alberguen esperanzas de que el sofisticado aparato militar que ahora poseen (gracias al complejo de la industria militar) protegerá su riqueza y su poder, el fracaso de este mismo aparato en la empresa de pacificar fácilmente a Iraq sobre el terreno debería darles que pensar. Pero las clases dominantes raramente, o nunca, entregan de manera voluntaria parte de su poder y, en mi opinión, no hay motivos para pensar que lo vayan a hacer ahora.»

Una profecia realista al segle XIV

Ambroggio Lorenzetti va ser un dels pintors adscrits a l’escola de Siena, escola de transició entre el Gòtic Internacional i el Renaixement, escola formada entre d’altres grans pintors per Giotto i Duccio.
L’any 1340 Lorenzetti va concloure els frescos pel Palazzo Pubblico de Siena, dos grans cicles amb l’Alegoria del bon i del mal govern, ambdós exemples de sentit moral medieval.

L’alegoria del mal govern presenta els atributs diabòlics (governant amb cornamenta, els vicis que inspiren al tirà, un cabró al costat seu, la justícia lligada, la mort victoriosa). Es mostren també els fruits d’aquest mal govern: la ciutat en ruïnes, el pillatge, la violència omnipresent i els camps devastats i sense fruit.

Invasió subtil

Les polítiques actuals dutes a terme per la Generalitat no són fruit d’una acció anticrisi sinó que formen part de la tàctica habitual per accentuar un estat neolliberal, una tàctica aliada a una estratègia molt planificada i duta a terme en diverses ocasions i llocs durant els darrers quaranta anys. No hi ha que llegir-los, per tant, com unes accions espontànies derivades de la situació de crisi i preses per un únic govern. A Nova York, l'any 75, ja van fer servir una tàctica molt similar, un exemple recollit a Breve historia del neoliberalismo, de Harvey, editat per Akal:

«Primero reclamaron que los impuestos municipales se dedicaran en primer lugar a pagar a los titulares de bonos y después que el resto se destinase a los servicios esenciales de la ciudad. Esta operación se saldó con la frustración de las aspiraciones de los fuertes sindicatos de los trabajadores municipales, con la imposición de medidas de congelación salarial y con recortes en el empleo público y en la provisión de servicios sociales (educación, sanidad pública, servicios de transporte), y con la imposición de tasas a los usuarios (por vez primera se introdujeron tasas de matriculación en el sistema de la universidad de CUNY) (…)

Com podem constatar, exactament el mateix procés vist durant aquests mesos de govern de Convergència, instigadora d’una operació clàssica i poc imaginativa de imposició ideològica neoliberal a la societat, operació que ha fracassat globalment. Però continuem:
«Esto equivalió a un golpe perpetrado por las instituciones financieras contra el gobierno democráticamente elegido de la ciudad de Nueva York, y no fue menos efectivo que el golpe militar que previamente se había producido en Chile (i que va servir per experimentar en un cas pràctic amb les teories monetaristes). En medio de una crisis fiscal, la riqueza era redistribuida hacia las clases altas. En opinión de Kevin, la crisis de Nueva York fue sintomática de “una emergente estrategia de deflación ligada a una redistribución regresiva de la renta, la riqueza y el poder.»

Salten a la vista les comparacions amb el que proven de fer ara mateix a Catalunya, és a dir, l’intent de restringir els serveis ciutadans per rebaixar el dèficit, en lloc de gravar les rentes més altes per redistribuir la riquesa, com seria lògic des d’un punt de vista de justícia social, guiant-se per una ideologia política neoliberal, presentada com de sentit comú i inevitable, al no existir alternatives segons els seus impulsors (o ho fa la Generalitat o el Governador central). Però no és així, las alternatives existeixen, solament que no afavoreixen a l’elit financera sinó a la resta de la població. En definitiva, un procés que tenia i té com a objectiu una redistribució de la riquesa, però no de les rentes altes cap a baix, com seria desitjable si es creu en la justícia social, sinó precisament a l’inrevés, un disbarat que ha destruït milers de milions de vides; i no exagerem: des de les poblacions dels països més pobres, fins a les classes baixes de les societats industrials, i cada cop més les mitges.

Increïble. I anirà així mentre traguem. Solucions? Ja ho deia Raimon: diguem no. Està arribant l'hora d’ajeure’s al terra i dir no. No a aquesta estafa a gran escala que fa més rics als rics i més pobres ja no solament als més pobres sinó també als que abans no ho eren. No a que ens prenguin el pèl, com de fet ja porten més de trenta anys fent. I no a la destrucció de la idea de comunitat. L’únic poder del que disposem és el de la força col·lectiva. Hem patit la revolució totalitària més subtil de la història i encara no en som prou conscients.
Ja va sent hora de despertar.

Des de la panxa del bou

A El nou del paradigma dels mercats financers, un dels taurons financers més famosos, George Soros, desmunta els mites del fonamentalisme de mercat, per tal d’explicar la crisi. Soros analitza l’enfonsament general de les tesis predominants durant els darrers trenta anys, que tenen un dels seus eixos en la suicida no regulació dels mercats, explicant perquè els mercats han de ser regulats, basant-ho tot en la seva teoria de la reflexivitat, segons la qual l’error forma part consubstancial de la condició humana. Paradoxalment, Soros és una de les grans fortunes del món, és a dir, algú que coneix el ventre del Leviatan des del seu interior.

Però ja que no tot és acumular concepte sobre concepte, i per tal de reivindicar aquell vell i rebregat lema dels seixanta de fer l’amor i no la guerra, en la seva versió neolliberal de guerra de classes, anem a un vell clàssic del cantant de l’amor per antonomàsia, Marvin Gaye, amb el seu Let’s Get It On, proposta d'anar a fer-ho que excloïa als neoliberals de l'època. Total, ells ja tenien els mercats i la riquesa col·lectiva com a objecte de desig.

Democracy is coming...

La nova direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit que la seva prioritat és el país abans que la qüestió econòmica, o aquesta terminologia han utilitzat. A banda que es fa difícil entendre com es poden separar aquestes dos facetes, en teoria unides (no hi ha sentit de país sense una teoria econòmica), resulta desconcertant que es doni prioritat a un factor que ni tan sols queda apuntat al nom del partit. Es diuen Esquerra Republicana de Catalunya, amb l’assumpció clara de la condició esquerrana ja en el nom, no així la independentista. No diem que no hagin de ser independentistes, només faltaria, però sí que segons el seu nom la seva idiosincràsia és ser d’esquerres, republicans, i de Catalunya. Era de la posmodernitat aquesta, els noms ja han perdut qualsevol rastre del seu poder.
A les CUP., sense tants escarafalls, ja es freguen les mans: rebran més vots a costa de l’anteriorment anomenada Esquerra.
En segon lloc, llegim a la portada de Público que Rubalcaba i el PSOE imprimeixen un gir precisament cap a l’esquerra, una tendència que s’observa a tot Europa. Aplicat al PSOE, i fent una incursió al terreny grotesc que cada vegada més pertoca a aquest moment històric, solament queda dir el següent:

Una crisis del fonamentalisme de mercat, agreujada a Espanya i a Catalunya per unes decisions dels respectius governs que encara es mantenen en aquest fonamentalisme (afortunadament, la forca que tiba, cada cop hi ha menys fonamentalistes a tot Europa; al final solament quedaran en Mas-Colell, en Draghi, el F.M.I. i en Sala i Martín, aquest amb participació estel·lar a Tv3 i Catalunya Ràdio); amb tot, ara, (ara!), Rubalcaba desperta i se n’adona de que el que ha defensat el PSOE aquests dos darrers anys (i molts abans) ha empitjorat les coses. Doncs per seguir amb el mateix estil:

Per últim: detencions en massa Nova York d’activistes que senyalen directament el focus del terratrèmol financer. Gairebé hi havia més policies que manifestants. El fonamentalisme dels mercats ha de defensar-se amb les porres, ja que amb la raó no pot defensar-se, com han demostrat els fets. Res estrany, després dels darrers episodis d’assassinats a sang freda ordenats per tot un Premi Nobel de la Pau. el Dalai Lama, Amnistia internacional, Nelson Mandela, la Creu Roja o Martin Luther King. Igual que ells.
Sort que Leonard Cohen ens porta, sorneguer com sempre, un missatge d'esperança deseperada:

El video no pertany a aquestes concentracions, però com si ho fos.