El capitalisme no és la terra de promissió, o Stroszek, de Herzog

Què passa quan es descobreix que la terra promesa socialment no és un veritable paradís?
Pura humanitat. Bruno Stroszek acaba de sortir de la presó per, segons sembla, problemes amb l’alcohol que han derivat en baralles. Però aquest no és el típic drama de reinserció, jugant amb elements com les drogues, els proxenetes, les prostitutes... i això que també tenen la seva part en la història. Però en un director tan singular com Herzog les històries banals queden enrera.
Stroszek és un home sensible, un veritable outsider, un perdedor que recorda molt als personatges memorables de Robert Walser. Guanya quatre calers tocant música amb instruments de joguina als patis de veïns, i acull a casa seva a una prostituta maltractada pels seus xulos, provocant la consegüent ira dels salvatges. Per fugir d’ells decideixen emigrar a Amèrica, creient que van cap a una terra promesa gràcies a la qual s’alliberaran de la infernal realitat en la que estan submergits. Però porten l’infern a dintre i se l’enduen a un vell poble de l’interior dels Estats Units.
Herzog no va pretendre construir un argument en sentit aristotèlic, una trama forta o una progressió dramàtica. Per això, els espectadors acostumats (millor dit, mal acostumats, amb el gust atrofiat), pel codi narratiu del Hollywood clàssic o el del nou Hollywood poden irritar-se davant aquesta obra.
No toparan amb les habituals trampes de guió fàcil, sinó una pel·lícula feta de sensacions, de bellesa estètica, lluny dels terrenys del videoclip o la videoconsola; vaja, toparan amb un univers com el de Kafka o a tant art narratiu del segle XX: com ells, Herzog va crear un món autònom, amb una sensació de cosmos total inabastable pels codis narratius del cinema comercial, codis que tan mal han fet a la cultura.
El film té una voluntat realista però no en un sentit pla. Realisme pel compromís amb la realitat, per mostrar en l’art el que està succeint en l’esfera física i social, amb voluntat d’incidir en ella, o si més no de dignificar àmbits de la societat malmesos. Per exemple, Stroszek ho perd tot, i en una seqüència tan excèntrica com dolorosa es mostra la subhasta on es queda sense res, amb la cantarella irritant del venedor i el pla que es va buidant a mesura que Stroszek es queda sense res.


La darrera seqüència al circ dels animals és una d’aquelles troballes que solament pot fer qui és veritablement creatiu. Es toca el sublim i es toca el ridícul, per a dir-ho en l’expressió de Zizek. Les imatges constitueixen una alegoria social. Qui balla? Els galls i la resta d’animals, o bé els éssers humans? Sembla que el que toca socialment és seguir ballant (o treballant) i fer-se poques preguntes. Això sí, que el futbol no pari, per favor. No tindrem escoles, universitats, ni hospitals, per tindrem treballs centeuristes i futbol tots els dies de la setmana.
Gràcies per tant com ens dones, terra de la promissió tardocapitalista en procés de ser postcapitalista.