M, el vampir de Düsseldorf, de Fritz Lang, potser sigui la pel·lícula més antinazi possible rodada en aquell moment. Un assassí de nenes, el sempre inquietant Peter Lorre, comet els seus crims a la ciutat mencionada. Però en lloc de caure a mans de la policia, són els captaires i el sindicat del crim de la ciutat els que l’atrapen, just, això sí, quan els agents havien donat amb la seva pista, suposo que per obligacions de moral social: que els captaires d’una ciutat i el seu sindicat del crim fossin més eficients que els homes de la llei no deixava en bon lloc a la República de Weimar. No crec que als nazis els agradés que el més baix de la ciutat esbrinés la veritat sobre els crims.La declaració del personatge interpretat per Peter Lorre colpeix. Al contrari del que és comú al discurs majoritari avui en dia no se l’exculpa negant l’existència del mal (el típic discurs de que no hi ha blancs i negres sinó grisos). No és el cas: aquesta persona mata a nenes, mal en estat pur, i de forma absolutament necessària, sense que es pugui controlar.
Desdoblament tenebrós dels tribunals reals, el sindicat del crim jutja a l’assassí, el troba culpable i el castiga a morir gairebé lapidat. I un repugnant criminal de nens passa a ser víctima: és un malalt... no veuen que no pot evitar-ho? I no es justifiquen ells de la mateixa manera quan la policia els detén?, i per què ells han de jutjar-lo? Al cap i a la fi els del tribunal també són criminals. Invertint els papers, un assassí de nens, criminal confés del crim més abominable, passa a ser una víctima i a tenir la raó.
Pretenia insinuar Lang que els tribunals de dret tenien aquest origen corromput? O que fins i tot en les parts més fosques de la societat encara hi ha gran desig de puresa i de veritat? O potser que l’únic sistema legal que concorda amb el cor humà és el d’un atac salvatge de la camada per aniquilar al malvat, en un temps de lapidacions? Ja ho hem dit: M, el vampir de Düsseldorf no té por d’anar al moll del problema i oferir-ho en un cas exemplar
Fa tres anys un dels directors que més afina de l’actualitat, David Fincher, va intentar fer la seva versió d’un tema similar, un assassí en sèrie i el pànic col·lectiu que provoca en una ciutat: Zodiac. Encara que no arriba a assolir l’alçada i la valentia de M, tampoc la desmereix, el que és tot un èxit per a Fincher, emulant la que potser és la pel·lícula canònica del gènere.
Malgrat els gairebé vuitanta anys de diferència, dialoguen en la importància del fora-de-camp, en l’intent d’evitar mostrar les matances –tret inusual al cinema contemporani–, en el joc amb la premsa, amb l’assassí en sèrie enviant missives als diaris ja que la policia no li dóna el ressò que com bon narcisista requereix. També en l’element de conte infantil maligne, amb l’ús afegit d’una cançoneta infantil que adquireix un sentit pervers.
I com en el cas modèlic, tampoc és la policia qui descobreix l’entrellat, malgrat que a Zodiac s’hi afegeix l’element posmodern de la incertesa: és o no és el criminal qui creu el protagonista? Com no hi ha possibilitat d’objectivitat, tampoc hi ha veritat assolible. Pot ser-ho. O no. Ningú ho sabrà. En aquest sentit Zodiac esdevé un dels grans monuments esguerrats del nostre moment.
I això resulta també significatiu. Les dos obres retraten un temps de crisis de valors: l’Alemanya de la República de Weimar a principis dels 30, els Estats Units dels finals dels seixanta, vistos des de la perspectiva de l’any en que començava a ensenyar la poteta la gran crisis del capitalisme-multinacional: 2007. Que Zodiac es concebés a l’inici de la implosió de la gran bombolla neoliberal no sembla intranscendent. En temps de crisis hi ha més possibilitats de assassinats en sèrie, cas de l’Alemanya dels vint (sembla ser que van haver-hi diversos assassins en sèrie durant l’època), dels Estats Units hippys (Zodiac, Charles Manson i altres tarats. I l’actualitat està portant algun cas fins i tot per aquestes contrades.
Olot està més a prop que Düsseldorf o que San Francisco.
No hay comentarios:
Publicar un comentario