Explica el poeta amb llenguatge hermètic la seva iniciació al ciguri, amb un llenguatge esotèric i simbòlic, amb Artaud comprenent poc a poc el que li passa. En aquest sentit el llibre és un document molt apreciable i pot agradar a aquells a qui els interessin aquests camins cap a la il•luminació. Això sí, un apunt sobre el que no reflexiona Artaud però sí que es troba en Castaneda, igual que en Kerenyi i Eliade: els pobles de la cosmovisió mítica utilitzaven substàncies per assolir l’èxtasi quan han perdut en bona mesura el poder de fer-ho per ells mateixos, estat en que ja es trobaven el arribar Artaud.
El text estableix una dicotomia entre l’esfera de l’aparent salut mental i la que no, de la psiquiatria i de la bruixeria, situant a un psiquiatra en una, i a Huysmans, Nietzsche, Nerval o ell mateix en l’altre. També sota aquesta lectura, el viatge remet a un il·lustre antecessor d’Artaud: Warburg, anant al país dels indis pueblo per cercar els orígens de la seva cultura en els mites i símbols eterns. Amb tot, en el cas d’Artaud el seu viatge esdevé molt més conscient i amb objectius més claus que el de Warburg.
(Autorretrat Artaud, 1946)
Un pròleg molt adient explica les grans dificultats que va patir el dramaturg (faceta aquesta gairebé omnipresent a la seva vida), per aconseguir realitzar el seu anhelat viatge a Mèxic. Volia anar-hi no per trobar les fugisseres cares de la civilització contemporània, al cap i a la fi mostrades en grau superior a París, sinó per conèixer de primera mà els vestigis de la civilització Maya, la seva cultura animista, la cosmovisió mítica, els rituals, el peiot. Per això va lluitar tant per poder arribar al país dels tarahumara. De fet, la història de com va arribar al poble tarahumara i de com va aconseguir que les autoritats permetessin la festa de ciguri resulten molt interessants.
A El viaje al país de los tarahumaras hi ha una excel·lent pel·lícula esperant a un Lynch, Cronenberg o similar. Hi ha la història dels indis, del maltractament de les seves costums, la d’un home desenganxant-se de l’opi-heroina, la d’una ingestió de peiot, la d’un poeta cercant una nova intensitat en la veu pròpia, la d’un visionari, la dels engranatges del món cultural, la de la immersió d’un home de metròpolis al món del primigeni rural... hi ha molts temes transcendentals creuats que podrien donar per a un drama existencial de primer ordre. Si fos un cineasta buscant una bona història agafaria aquesta d’Artaud.
Potser m’animo a novel·lar-la algun dia.
2 comentarios:
Anima-t'hi! Així ens ajudaràs a conèixer un poeta no sé si dir-ne "maleït", però certament únic. No en sabia res del seu interès pels indis. Una bona intricació poesia-antropologia, apassionant!
Seria massa feina pels propers mesos. Però, qui sap d’aquí anys?
Realment veig molt clar que aquell viatge d’Artaud, amb tots els tràmits previs, més la tornada a París, donen per a molt.
Salutacions
Publicar un comentario