El cos de la llengua

Si l’escriptura alfabètica està inclinada cap a l’abstracció que li és inherent (encara que l’origen d’algunes lletres sigui el món sensible, com la Tau grega i el brau), la feta per pictogrames tendeix cap allò sensible, cerca la similitud natural entre ell i l’objecte físic: al xinès, un home és tradueix en dos traços verticals per senyalar un tronc amb dos cames, l’orient és el sol sortint entre els arbres o la solitud un bosc amb pluja; es dir, que l’abstracció arriba a fer-se concreta en aquest procés de materialització conceptual, deixant de ser tal abstracció per a ser experiència. El mateix es pot comprovar amb altres exemples. Els ideogrames són tan diferents als signes alfabètics que, en el seu representar a la natura, no presenten uns verbs purs, ja que això no existeix a la natura. En l’experiència quotidiana, l’ull veu el substantiu i el verb fets una única cosa.

Com diu Fenollosa a Los carácteres de la escritura china como medio poético, assaig sobre la cal·ligrafia xinesa: «El hecho es que casi todas las palabras escritas del chino pertenecen a esta categoría de palabras subyacentes, palabras que de ninguna manera son abstractas (...) no se trata de algo que no es ni un sustantivo ni un verbo ni un adjetivo, sino de algo que es todos a la vez y siempre. El uso puede inclinar el significado un poco unas veces en una dirección, luego en otra, de acuerdo con el punto de vista, pero en todos los casos el poeta es libre de manipular ese significado concretamente y con exuberancia como lo hace la naturaleza» (p. 36).

Una altra característica significativa és la capacitat del pictograma per a transmetre la idea de moviment, i amb ella la de vida. Això s’aconsegueix unint dos pictogrames en un tercer, com per exemple en l’home aixecant-se i tombat poc després: aquest pictograma significa la mort: de la vida a la mort, d’home aixecat a la dreta a home tombat a l’esquerra. És curiosament la qualitat concreta del pictograma com a fet natural, així com el moviment obtingut, allò que permet fer el salt cap a la intuïció poètica, expressar l’invisible poètic, conceptual o espiritual a partir del visible —o, en altres exemples, anar del bosc amb pluja fins a la solitud, o bé la paraula descans convertida en un home recolzat en un arbre, relacionant el fet natural amb els traços del pictograma, i aquest amb el sentiment. 

Cada pictograma està carregat amb cents de variants de significat depenent dels altres elements que l’acompanyen. Això permet una llengua escrita alhora més viva, poètica i sobretot molt més concreta, una capacitat per tornar plàstic, visual, el seu contingut, per a tenir un cos físic gairebé aprehensible a més de la idea continguda, tornant les abstraccions corpòries. Aporten així un dinamisme, un energia, que evoca el caràcter sagrat d’aquests signes als seus inicis.

Però no només els pictogrames mantenen aquesta substancialització de la paraula que aporta un nou grau de complexitat en la relació entre les paraules i les coses. La teoria del so dins la cultura vedàntica de l’Índia parla de densificacions de sons fins a la objectualització en cosa. Segons aquesta teoria el sons de l’alfabet sil·làbic sànscrit estarien en l’origen de l’univers. Per al seu sistema, doncs, sí que existeix vincle entre so, paraula i cosa, però no parteixen del concepte sinó d’una mena d’energia en diversos graus de materialització, d’uns més subtils (ànima) fins a d’altres més densos (la matèria física). Els vedantins creuen que els mantres en sànscrit poden operar efectivament sobre la matèria degut a que comparteixen substància, i no per correspondència entre abstracció, so i objecte, com fa el nominalisme. Aquesta noció manté sempre un component sensible, encara que la substància a la que es refereixen no pertanyi a la matèria física.

Degut a aquests exemples pot ser molt útil ampliar la teoria del llenguatge no basant-la excessivament en les llengües vernacles europees (àmbit cultural de procedència de la majoria d’investigadors) i el seu ús d’abecedaris i alfabets. De cara a la present argumentació no interessa tant si les teories del llenguatge derivades dels pictogrames o del vedanta són certes o quimèriques sinó l’amplitud de mires proposada i a la vegada pensar la qüestió en uns termes més vinculats a allò sensible, menys conceptuals.

La cuina de la llengua

Certament en cada llengua hi ressonen segles d’història, ara bé, quins processos expliquen que una variant dialectal passi a constituir-se com llengua dominant, quin paper juguen els dialectes de transició, d’on parteixen les normes que fixen un estàndard, per quines raons s’eliminen moltes altres variants? I sobretot, quins són els interessos que han triat què és què, quin criteri han utilitzat per a les seves eleccions? El cas de les llengües derivades del llatí resulta paradigmàtic: on s’establien les fronteres entre àmbits idiomàtics?, qui les marcava?, quins criteris regien les seves decisions?

El magma del llatí popular va quedar fixat segons criteris polítics que van acabar modificant la situació establerta. On començava el català, on acabava el castellà, quin paper jugava l’aragonès o el provençal? El vulgar no era pas gaire diferent parlat a un lloc o a vint quilòmetres de distància (òbviament el basc i el castellà no es trobarien mai, estiguessin a vint-i-cinc quilòmetres o a vint-i-cinc mil, però en aquest procés també s’hi poden argüir raons polítiques, entre elles les fases de la conquesta romana de la península), només que la separació geopolítica sovint anava eixamplant la varietat idiomàtica, però amb la gran dificultat d’esbrinar què parlava cada poble, quina nomenclatura se li donava a cada vulgar –si és que requeria de nomenclatures–. La separació entre la llengua d’oc i el català és va produir de la manera que ho fer amb la col·laboració inestimable d’intel·lectuals, funcionaris i noblesa parisenca.

No són les llengües les que defineixen estats sinó, a la inversa, són les fronteres estatals o interessos socio-econòmics les que marquen les que influeixen decisivament en les fronteres idiomàtiques (i dialectes, encara més si se’ls considera un patuès)  allunyant-los d’un suposat punt d’estudi imparcial, «científic», des del qual arribar a una d’altra banda impossible exactitud ideal de la valoració, per expressar-ho en termes wittgenstenians.

Al segle XIV ja sabien que el que vulgar que es parlava a Barcelona, a Madrid, a Montpellier i a París no era el mateix idioma. Ara bé, quines característiques tenia cadascuna de les llengües i on establir els marges? No es podia fer-ho perquè la relació entre els parlants era fluida, i resultava complicat establir les diferències entre el que parlava un murcià i un alacantí, entre un de Barbastre, un dels Baix Cinca o un d’Osca, amb la gran munió de dialectes de transició barrejant el magma dels diversos vulgars. Per això va caldre l’esforç uniformitzador d’un grup d’intel·lectuals que concebés les diferències, una elit que influís per tal d’establir grups tancats, a més de la participació d’eixerits homes de negoci olorant-se més guanys o menys depenent de la diversitat de parles, segons els usos de la impremta, que preferia les llengües vernacles amb mercats tancats abans que el llatí elitista. Comença la història dels dialectes, del menyspreament cap al patuès, de qualsevol manera de ridiculitzar una llengua que no disposés d’una Acadèmia o un grup d’intel·lectuals suficientment prestigiosos que la defensin. I quan la institució s’implanta, comença l’època en que s’imposen bons i mals usos, per a donar esplendor evitant els barbarismes.

Va ser necessària la constitució d’una llengua estàndard per les acadèmies (i abans pels impressors), intuint els intel·lectuals que en formaven part que les llengües amb la població alfabetitzada i amb una versió estàndard evolucionen i es fragmenten molt menys, a més de servir per l’anivellament entre els seus parlants –com saben dolorosament bé les llengües subordinades per altres dominants–. Ara bé, l’establiment d’un estàndard arrabassa la capacitat de constituir-se en llengua a moltes altres variants populars, amb unes llengües molt més riques quan no existia l’impuls d’uns interessos econòmics que posessin pressió per a imprimir els seus llibres, triant les llengües vernacles perquè asseguraven millor rendiment.

Es pot acusar que aquesta descripció del procés idiomàtic està molt bé si se la trasllada al segle XII, però que segons la nostra cronologia ara mateix ja hem entrat al segle XXI, amb uns idiomes consolidats, el que resulta parcialment correcte; probablement les llengües, amb un paper més autocrític dels acadèmics, i sense les seves introduccions de dosis periòdiques d’artificialitat sintàctica, lèxica, estenent el concepte indefinible i autorreferent del bon parlar, acabarien derivant cap a la mateixa situació que al segle XII, és a dir, cap a un magma en que seria impossible traçar fronteres. Són les cicatrius polítiques les que les estableixen, i no una característica intrínseca al llenguatge.  La situació present no resulta la dels orígens, clar, però veure l’arbitrarietat de la gestació i els conceptes i interessos que s’han anat superposant pot ajudar a fonamentar el punt de mira.

D’aquesta manera, i si és cert, com ho és, que cada llengua conforma una manera de veure el món (el famós exemple del blanc i els esquimals), també ho és que aquesta conclusió en una parla processada ha limitat les possibilitats i definit unes grans construccions idiomàtiques seguint criteris parcials i un entramat d’interessos, malgrat presentar-se el procés com una cosa natural, gairebé com la floració a la primavera; molt probablement, sense aquest ànim fixador i conceptualista existirien moltes més variants de català, de castellà o d’indi hopi. Cada llengua presenta un marc de pensament, però potser seria molt instructiu establir-ne els orígens ja que molts dels constructes i dels mites del present parteixen no d’un parnàs de la il·lustració, rigor i claredat intel·lectual, sinó des d’una base de fang creada per comerciants, militars i experts escaladors en la jerarquia socials –anomenats col·loquialment trepes–. A alguns membres d’aquests grups les comunitats imaginades nacionals acaben anomenant-los pares de la nació o de la constitució –afortunadament, no tots els pares de les nacions ho són, tampoc cal caure en les generalitzacions.  

L’objectiu de la crítica anterior no és impedir la feina dels gramàtics creant llengües estàndard ni dels intel·lectuals que desenvolupen la seva feina identificats amb un idioma, pres com a tret nacional; al contrari, la seva feina és en el cas de les llengües subordinades gairebé inevitable, encaixats en un entorn on idiomes dominants utilitzen aquests recursos per a subordinar altres llengües i dialectes. Ara bé, hauria de quedar ben bé a la vista la seva intervenció, quin és el grau de construcció social en l’idioma, com allò pres com de naixement espontani i arrelat en tradicions ancestrals en realitat és gairebé flamant invenció i fruit d’una voluntat planificadora, cosa que no ha de ser dolenta per se, malgrat que facin recelar molts casos en que es vol donar gat per llebre.

Un apunt heideggerià

Un tòpic generalitzat afirma que la tecnologia no és bona o dolenta sinó que és l’ús el que és bo o dolent. Un pensament erroni que porta a conflictes no ben entesos.

Cada nou enginy tecnològic deriva en un tipus d’humanitat diferent. No actua de la mateixa manera una col·lectivitat que disposa de vehicles de tracció mecànica que qui no en disposa –queda limitat el seu accés als llocs i la rapidesa en la resposta–; tampoc és igual qui està submergit en plena societat de l’espectacle i la seva proliferació de pantalles i el que no, o no ha canviat la televisió fins i tot la distribució interna del mobiliari a les cases? Un fenomen que s'està repetint amb Internet. I si reculem a l'origen d'aquesta tecnologia de la informació, la matriarca impremta, trobem que com ja va quedar apuntat per Benedict Anderson, aquesta màquina es trobava a les arrels dels nacionalismes, tant dels dominants com dels subordinats, al preferir les llengües vernacles per raons de mercat. 

La tecnologia no és innocua, ben al contrari, i no és l'ús el que la determina. O per a què serveix una pistola com a eina, sinó és per a ferir o matar?

Llegir porta al suicidi?

Dos de les editorials de més qualitat en castellà tenen els següents logos:

És que llegir porta al suicidi? Seria una reflexió ben romàntica, amb una tradició hermenèutica, per tant, i molt bona premsa dins la crítica. Allò tan vell i gastat de l’arbre del coneixement, de la ciència, del saber, contraposat a l’arbre de la vida.

Podem deduir això o, fins i tot, portant a l’extrem una línia de pensament embogit, pensar que és la llengua castellana la que porta als seus lectors a un final tan dràstic com tràgic. Això faria que la immersió lingüística adquirís un sentit amagat ben diferent.

Aquest és el meu pensament banal i forassenyat d’un diumenge al matí en un món en una catàstrofe continua. 

Quan Stanley Kubrick va citar a Kosuth

Una de les obres cabdals de l’art del concepte és Una i tres cadires, de Joseph Kosuth, obra amb moltes lectures hermenèutiques, però una de les quals recull la lliçó de Magritte sobre si una representació d’una pipa és o no ho és. En aquest cas, és la fotografia d’una cadira i la seva definició textual una cadira? Des de mitjans els seixanta, les cadires de Kosuth s’han multiplicat per molts museus arreu, degut a l’èxit de la seva proposta.

Stanley Kubrick va citar aquesta obra de manera subtil a El resplandor (1980) presentant el laberint de l’Overlook Hotel de tres maneres diferents. Per a rodar la primera d'elles, la de la versió-objecte, el director va fer servir una steady-cam, el que va permetre captar unes imatges plenes de moviment, amb la càmara perseguint als personatges, transmetent una neguitosa sensació de minotaure aguaitant a les víctimes (imatges del laberint vegetal a partir del setè minut al segon vídeo).

A més de rodar-se d’igual manera les seqüències pels passadissos de l’edifici i al laberint vegetal exterior  (de manera que els iguala), a més Kubrick va incloure una al·lusió subtil a les famoses cadires de Kosuth, amb una sèrie de versions també tripartida: mostrant l’objecte (el laberint) una versió-simulacre (Kosuth amb la fotografia de la cadira, amb tot el que té la fotografia de marca de la realitat, al estar fixada a ella, Kubrick amb una maqueta a escala del laberint, mantenint doncs les tres dimensions i la consideració d’objecte), i finalment una versió representativa, el dibuix en el laberint del cineasta, la definició extreta del diccionari en l’artista conceptual.  

El mensajero de la aurora

La luz se aproxima, la más bellas de las luces:
el radiante mensajero ha nacido ya poderoso.
La Noche había surgido impulsada por Savitar:
ahora cede su lecho a la Aurora.
(...)
Resplandeciente guía generosa, ella ha aparecido;
radiante, nos ha abierto las puertas.
Actividad de los seres vivientes, ha revelado nuestras riquezas:
la Aurora despierta todas las cosas.
(...)
Quedaron atrás los mortales que vieron surgir la Aurora de otros tiempos.
Es de nosotros de quien ella se deja mirar ahora,
y he aquí que ya se acercan
los que verán las auroras del porvenir.
(...)
¡Levantáos! El espíritu de la vida está en nosotros;
las tinieblas se han ido, llega la luz.

Rig Veda, A la Aurora (I.113) [trad. Juan Miguel de Mora]

Eines amb les que construir la història (Benedict Anderson, encara)

A principis del segle XX una nova generació de nacionalismes va agafar el testimoni dels primers moviments dirigits per a criolls americans al XIX, aprenent de les seves experiències. A més, van poder gaudir de noves formes de comunicació; la impremta ja no era la principal via; la ràdio va suposar un accés molt més directe a població analfabeta. Altres eines de construcció d’identitat, com el cens, els museus i l’elaboració de mapes van ser replicats pels nous governs nacionalistes, ja que els dirigents criolls heretaven tota una infrastructura estatal, la dels opressors, justament, de la que ara podien gaudir. «El mapa i els cens van crear la gramàtica que amb el temps faria possibles “Birmània” i “birmà”, “Indonèsia” i “indonesi”» (p. 212), adaptant les maneres i i els mètodes dels colonitzadors als recents estats emancipats. 

Com a darrera tècnica per alimentar la comunitat imaginada, el politòleg explica el funcionament d’un impuls pedagògic paradoxal, haver d’oblidar el que tanmateix s’ha de recordar obligatòriament: els episodis de matances del passat duts a terme per antecessors que són percebuts com compatriotes pels que imaginen comunitats: «Recordar-nos quelcom que tot seguit resulta obligatori oblidar».(p. 230) Per exemple Michelet, l’historiador francès, que demanava haver d’oblidar (és a dir, després de recordar) les matances de protestants a la França del segle XVI o als albigesos al Midi. Amb aquest doble moviment es vincula a un passat en el que ja hi ha compatriotes, però oblidant els fets traumàtics. 

«Suïcidis exemplars, martiris commovedors, assassinats, execucions, guerres i holocausts. Però, per a servir al propòsit de la narrativa, aquestes morts violentes han de ser oblidades/recordades com a “nostres”.» Anderson oposa a aquest relat històric fill del Romanticisme i la historiografia el de la microhistòria, interessada en estudiar les condicions de vida de persones anònimes als que, com apunta el politòleg: «l’últim que se’ls pregunta és la seua nacionalitat» (p. 235)

Potser el més original del text i el més interessant sigui aquest anàlisi de l'elaboració de mapes, la confecció de censos o l’establiment de museus creats amb ànim conservador, per guanyar legitimitat, així com per atreure turistes. En tots tres temes Anderson matisa la qüestió i apunta cap a petits detalls molt reveladors. Pel que fa als censos, l’autor explica el cas de Malàsia, on els censos al principi de confeccionar-los presentaven categories religioses, però amb l’acabament del període colonial van predominar les categories racials. 

Igual d’encertat és l’estudi de la composició de mapes al Siam tailandès, basats primer en la cosmografia budista, després d’estil europeu, comentant moments històrics que mostraven les evolucions de les propietats per a justificar-les; per a passar després a pintar de colors les terres, segons costum imperialista, marcant amb el mateix color a la colònia que a la metròpolis. 

Un altre exemple del treball fi de Benedict Anderson al reflexionar sobre petits i originals detalls: entre els elements culturals que expliquen la formació de les comunitats imaginades del nacionalisme el politòleg es fixa en com en certa literatura que segueix el cànon estilístic del realisme balzaquíà es va anar forjant un sentiment de comunitat nacional crítica de la colònia envers a la metròpolis. Cita per a demostrar-ho exemples literaris mexicans, filipins o indonesis. És en aquesta opció per enfocaments una mica més singulars, per fixar-se en els marges, en allò menys cridaner, citant casos no tan treballats per la historiografia, com els estudis asiàtics, on més destaca el politòleg, .