Que creixin les Males Herbes

Les males herbes continuen reproduint-se i no hi ha insecticida que pugui fer-hi res, estenent-se pel jardí (oasi, en deien abans, ara a vegades sembla un desert, a vegades una jungla) de la cultura catalana. Els creadors de la revista per als nous talents del fantàstic escrit en català han decidit tirar endavant una editorial que està publicant molt bons textos a un preu de l’era de les pessetes, en unes edicions de qualitat, encara més tenint present un preu, per a dir-ho en termes publicitaris, a l’abast de qualsevol butxaca. .

El disseny de la col·lecció unitari manté una mica els trets d’identitat de col·leccions senyeres de l’edició catalana com «L’arcà» o especialment «Cua de palla». En el seu cas, vegetals ells, han triat el verd com a color de fons, elecció que els fa destacar en totes les llibreries. La vessant més pròpia d’aficionats al fantàstic la incorpora un logo de fort regust a la ciència-ficció paranoica dels cinquanta.

Pel que fa als textos, fins ara la tria és excel·lent i molt més clàssica del que seria previsible en uns editors amb afany gamberro i plaer assumit per la sèrie B: Vonnegut, un gran nom per a l’estrena; l’experimental Víctor Nubla, tota una institució dins la Catalunya més inquieta; i un dels grans de la literatura catalana del segle XX, Miquel Àngel Riera. Pensàvem que l’editorial publicaria més literatura pulp, però fins ara han preferit noms més propers a la tradició artística.

Les Males Herbes han tornat a editar la recopilació de contes de Riera La rara anatomia dels centaures. De Riera se’n recorda especialment la seva trajectòria poètica,  però l’ús riquíssim de la llengua, de gran densitat lírica, es trasllada també a unes narracions que sovint frisen la prosa poètica, sobreescrites, d’una fertilitat verbal generosa, creats amb un estil d’abarrocament textual i amb temes tant realistes com kafkians.

Els contes combinen en general aquests dos pols estilístics distanciats; en els de neofantàstic de forta presència de Kafka es perllonga la crítica social del mestre però en un entorn de capitalisme tardà, com a «Prohibit pensar», en que es narra l’angoixa provocada pel lliure pensar en un escriptor que viu al regne del pensament únic literal, on l’únic amb dret per a fer-ho és el Gran pensador dèspota; a «Socioteràpia aplicada», un graduat en Sociologia es disposa a crear una societat basada en aquest saber al seu poble natal, amb mortals conseqüències; un tercer relat ataca la tecnocràcia en la seva versió del món de les grans empreses multinacionals.

Però no és aquest l’únic registre de Riera; també hem esmentat uns altres relats de caire més realista, com el primer del recull, en el qual uns amants viuen una situació de soledat i salvatgia idíl·lica que resulta no ser tan idíl·lica; o «La declaració», en que s’ajunten elements tan perillosos com un vell matrimoni amb anys de desavinences, una escopeta i una mosca de la que en castellà es podria amb propietat que és cojonera.

Del recull destaquen especialment dos relats, un carregat d’una rara malenconia, que dóna títol al llibre, un estranyament poètic relat dels centaures que gairebé podria ser entès com una alegoria de l’aventura d’encetar un projecte editorial –hi ha més relats de fort simbolisme, com aquell mig humorístic narrant les aventures del pobre nan podent d’en Queu Pudasca.

El segon gran conte és «La segona mort», agermanat amb un relat de Mircea Eliade, «Ivan», també relacionat amb la mort al camp de batalla, metafísics ambdós encara que el d’Eliade té molt més contingut espiritual. En el relat de Riera es narren els darrers moments en vida d’un condemnat durant la Guerra Civil, que com a darrera voluntat abans de ser afusellat demana orinar.

El conte entraria dintre del gènere de la Guerra Civil, sense fugir dels judicis (tot i que no inclogui valoracions, queda clar que els «bons» són els dèbils, els que gairebé ja no tenen forces ni per a respirar, els que estan esperant la mort recordant com poden a les mares) però que no per això els botxins són animalitzats, sinó que se’ls presenta en la seva dimensió humana abans de cometre l’acte terrible de l’afusellament; neguitosos, miren a les víctimes amb una mirada obliqua.

Però és que a més de partir de la dimensió humana i no ideològica d’un acte tan essencialment atroç com l’afusellament, el text s’endinsa en el fantàstic descrivint el procés post-mòrtem del protagonista, amb una consciència que es manté però que no ho fa segons les condicions habituals establertes per la religió. 

En aquest conte i en la majoria dels altres Riera demostra un gust per la literatura feta de paraules meditades, de frases d’elaboració lenta, macerada, destil·lada amb paciència artesanal, una literatura que han tornat a portar al jardí les Males Herbes. Aquest tipus de literatura de qualitat gairebé es va acabar extingint a finals dels setanta, com tantes altres pràctiques artístiques, almenys entre el que publiquen les grans editorials, aquelles especialitzades en comerciar amb trossos de paper i tinta llunyanament emparentats amb el que abans s’anomenava literatura.

Però les Males Herbes estan tornant a brotar dins l’oasi. Desitgem que sigui per molts anys i que converteixin l’oasi en jungla feréstega. Ah, i esperem amb impaciència (benèvola, això sí) la publicació dels nous autors de fantàstic en català. 

La construcció d'estructures d'estat per a les elits criolles

Amb tot, i contra el que defensen els ideòlegs nacionalistes, Anderson argumenta que la llengua no és un emblema de la nacionalitat. Malgrat ser important la llengua en el cas europeu, es poden trobar casos on aquest factor no té incidència, com en les colònies americanes espanyoles, portugueses o angleses, que compartien llengua amb la metròpoli però tanmateix van lluitar per a emancipar-se. En aquests exemples pot resseguir-se l’altre factor d’auge nacionalista: la limitació administrativa i social envers els criolls va nodrir la seva frustració, amb l’inici d’una intel·lectualitat o comerç autòcton com a origen que imagina una nova comunitat, allunyada de la metròpoli. En el cas de les colònies espanyoles, el pas vedat als criolls per tal d’ocupar places administratives de pes dintre l’estructura estatal substitueix al factor lingüístic com a un dels punts claus en l’expansió del sentiments nacionalistes. 

Els que ostentaven el poder a la metròpoli actuaven segons criteris racistes davant les elits criolles; consideraven als nascuts a ultramar com a tacats pel fet de provenir de zones salvatges, ja que, com fins i tot apuntaven els il·lustrats, els llocs i els paisatges marquen el caràcter. Degut a això, no podien accedir a càrrecs de poder dintre l’estructura estatal, fins i tot a les pròpies colònies, dirigides per virreis arribats des de les metròpolis. El ressentiment dels criolls de classe alta pels beneficis que rebien els administradors metropolitans, a més de les noves idees il·lustrades i les raons econòmiques, van establir el marc per a que aquestes classes criolles comencessin a forjar les comunitats imaginades nacionals que finalment s’alliberarien, 

Un cas singular és el d’Escòcia a principis del XIX, encara no nacionalista degut a que els seus intel·lectuals estaven ben situats a Londres i els seus comerciants gaudien d’igualtat d’oportunitats per a fer negoci o per ocupar llocs de poder a la jerarquia administrativa de l’estat. A més, la llengua vernacle gairebé no tenia força i les altres raons impedien un nacionalisme de tipus nord-americà, compartint l’idioma però amb sobirania comercial. 

Les estructures de poder de les velles dinasties no es basaven en criteris culturals, sinó que regnaven territoris segons la lògica nobiliària de les dinasties, és a dir, basant-se en matrimonis i botins de guerra. Però el paper de les monarquies era cada cop menor, passant la sobirania conceptualment de la divinitat (que la cedia al rei) cap a allò anomenat poble i allò anomenat ciutadà. Encara més als territoris d’ultramar i amb la creació d’escoles que bastien una nova intel·lectualitat. Per raons geogràfiques i de distància, aquests estats difícilment podien ésser absorbits, com va passar amb Catalunya o Escòcia al regne de les Espanyes (aviat Espanya) o al Regne Unit. 

El fet de que es creés una intel·lectualitat criolla i que s’incrementessin l’alfabetització i l’educació primària a les diverses colònies va implicar que molts autòctons llegissin textos sobre nacionalisme o sobre les experiències d’alliberament d’altres contrades, nodrint així la percepció de comunitat imaginada pròpia i el desig de separar-se del nacionalisme imperialista hegemònic. Que fossin les primeres generacions en poder estudiar explica segons Anderson la joventut de molts dels nacionalistes antiimperialistes. 

Malgrat que l’escola servia per a incrementar la consciència de comunitat, les fronteres d’aquesta no eren fixes; no cal «suposar que cada hàbitat “nadiu” tingués fronteres ja establertes o inalterables» (p. 145). Per exemple, la principal escola a l’Àfrica occidental francesa, oberta a Dakar, rebia alumnes que provenien de milers de quilòmetres al voltant. En ella es va desvetllar un sentiment d’africanitat, no d’una comunitat nacional, que va rebaixar-se quan es van obrir altres escoles per l’Àfrica occidental francesa, reduint l’àmbit d’influença. 

Encara que la situació fos similar, les maneres d’actuar van ser molt diferents dins cada colònia. Indonèsia o Indoxina, que no havien existit mai com a països amb aquestes fronteres, formats per principats, habitualment en guerra entre ells, en tot cas amb gran diversitat cultural i ètnica, van adquirir la consciència unitària a partir d’una reacció cap a la dominació francesa o holandesa del territori, reacció que van cimentar la consciència nacional, procés similar al d’altres països asiàtics. Els indoxinesos anaven a estudiar a Saigon o Hanoi, però després les seves carreres es desenvolupaven als seus territoris d’origen, dins els marcs de la limitació ètnica a la carrera administrativa, situació que vivien tant els vietnamites, com els cambodians, els laosians i d’altres. Amb tot, els dos territoris van emancipar-se amb solucions diferents: Indoxina es va desmembrar, no així Indonèsia.

Les llengües vernacles com a eina de creació de les comunitats imaginades

Segons la tesis de Benedict Anderson a Les comunitats imaginades, les dos raons principals que expliquen la formació d’un esperit nacional dins diverses comunitats són l’ús de la impremta seguint uns interessos del capital, que preferia aprofitar mercats amb llengües vernacles, més favorables econòmicament que el llatí com a llengua internacional, i en segon lloc l’existència d’una èlit criolla a les colònies d’ultramar amb les portes vedades per a assolir llocs de poder, com sí podien per educació i classe social. 

Pel que fa al primer aspecte, pedra axial de la teoria andersoniana, el politòleg explica la formació del pensament nacionalista pel pas del llatí internacionalista a les llengües vernacles. La impremta, com a una de les primeres i més potents tecnologies del capitalisme naixent, permetia generar una impressió de fet simultani per a una comunitat que no coneixia els seus membres entre sí, idea de simultaneïtat que va guanyar en intensitat amb l’aparició de la premsa escrita. «La llengua impresa és el que inventa el nacionalisme, no una llengua particular tota sola.» (p. 157) Per a Anderson, les llengües vernacles fent ús de la impremta van servir per a generar comunitats imaginades, creant solidaritats particulars. 

Aquest impuls de les llengües alimentat per la impremta va coincidir amb la lluita religiosa entre el protentastisme i Roma, dos fets que van anar esmicolant la idea de comunitat imaginada de la cristiandat a Europa, ja que un dels seus pilars era l’ús institucional pels estats del llatí que fornia d’internacionalisme a les monarquies europees. Per a explicar la caiguda de prestigi del llatí, al factor tecnològic de la impremta que per raons de lògica del capital afavoria a les llengües vernacles, cal afegir-hi la pèrdua de reputació com a llengua sagrada al millorar el coneixement d’altres llengües amb aquest mateix estatus, descrites pels filòlegs com fins i tot anteriors al llatí, al grec o a l’hebreu, com el sànscrit o els jeroglífics egipcis. Ambdós factors van fer augmentar l’interès per llengües vernacles que alimentaven els nacionalismes respectius com l’hongarès, l’ucraïnès o el búlgar, exemples tractats per l’estudiós. Una de les institucions que més van contribuir en aquest procés a les diverses contrades va ser la universitat. 

«La revolució lexicogràfica d’Europa, però, va crear i va difondre a poc a poc la convicció que les llengües eren, per dir-ho d’alguna manera (si més no a Europa), una propietat personal de grups molt específics (els seus parlants i els seus lectors habituals) i, a banda, que aquests grups, imaginats com a comunitats, tenien dret a un lloc autònom en una fraternitat d’iguals» (p. 106). Tant prestigi van adquirir les llengües que els reis van acabar adoptant-les gairebé com a divisa. De fet, la complexitat cultural, lingüística i ètnica dels seus territoris era enorme. «Els principals estats de l’Europa del segle XIX eren vastes entitats poliglotes, els límits de les quals gairebé mai no coincidien amb les comunitats lingüístiques».(p.224). Els monarques es van establir com a protectors del nacionalisme d’estat (anglès a la corona anglesa, castellà a l’espanyola, alemany a la d’Àustria-Hongria, etc.), provocant el recel dels nacionalistes d’altres comunitats sota el seu domini. 

En aquest context els parlants d’algunes llengües vernacles preponderants van aprofitar l’avinentesa per arraconar a les altres, com en els casos d’Espanya, França o Anglaterra. El nacionalisme justificat per raons lingüístiques i de tecnologia capitalista va conformar-se de dos maneres diferents durant el segle XIX, depenent de si va passar a ser oficial i dominant dins un estat o no. Però les llengües vernacles també van servir per iniciar el desballestament dels regnes dinàstics, convertides per la intel·lectualitat i la burgesia del lloc en una bandera del moviment, tot i que molt sovint no havien utilitzat normalment aquella llengua. Els canvis polítics implicaven canvis en aquesta relació canviant de forces. Per exemple, una de les primeres reformes dutes pels revolucionaris magiars va ser legislar que tots els hongaresos havien de saber magiar. Després de la revolució del 1848, i durant dècades, es van succeir etapes de governs dirigits per terratinents magiars reaccionaris substituïts per altres de burgesos i capitalistes, establint-se com a nacionalisme oficial d’Hongria i al mateix temps atacant a les comunitats imaginades minoritàries.

Les comunitats imaginades (estudi sobre el nacionalisme de B. Anderson)

A Comunitats imaginades Benedict Anderson estudia una de les qüestions crucials i que provoca més conflictes dins les societats posmodernes: el nacionalisme. Ho fa des d’una posició crítica, però al mateix temps sabent reconèixer la importància que té aquest nus gordià per a la reflexió contemporània; al contrari del que afirmava Hobsbawm, el fenomen sembla lluny del seu final. «Allò nacional és el valor universalment més legitimat en la vida política del nostre temps» (p. 21), afirma Anderson. Per expressar-ho en termes de Walter Benjamin, la concepció d’un grup nacional és de un dels ideals sortits del Paradís que provoca ruïna sobre ruïna. Probablement sigui l’ideal més comú i que més estrats socials pot aplegar, com ha demostrat abastament el segle XX, i com no deixa de repetir-se al segle XXI malgrat les prevencions d’historiadors com Hobsbawm. Probablement en aquest fet tingui molt a veure cert ús de la tecnologia dins el capitalisme, com s’encarrega d’apuntar Anderson. 

Malgrat ser tan central dins de les societats posmodernes (com abans per les modernes) ha sigut un concepte poc i malament definit, dificultat que per a Anderson rau en que se l’ha jutjat com a una ideologia quan hauria de ser analitzat més apropiadament amb eines antropològiques, segons les quals ell proposa la següent definició: «una comunitat política imaginada com a inherentment limitada i sobirana» (p. 24). La condició d’imaginada ve donada per la impossibilitat de conèixer per sencer ni a la comunitat cultural ni als compatriotes. 

Anderson vincula el nacionalisme al sentiment religiós, seguint la seva línia de recomanar una lectura més antropològica. El pensament il·lustrat es va enfrontar amb el pensament religiós i el consol que aportava a la població amb la idea de continuïtat intergeneracional; qui va agafar el relleu en un context lliberal i progressista va ser el sentiment nacional, també projectant-se en un passat mític en el qual es situaven les arrels de cada moviment. Amb tot, més que néixer el nacionalisme de l’aspiració religiosa, un i altre s’expliquen per raons similars i operen amb mecanismes també semblants. Tot sovint a l’assaig l’autor disposa tot aquesta relació entre mort, heroisme i nacionalitat, ja que per a ell el recordatori d’un passat mitificat constitueix un element clau en la configuració de la comunitat imaginada. Michelet, biògraf de la Revolució Francesa, escrivia en nom dels morts, vincle empàtic que forja la idea de grup específic amb un llaç ben lligat als altres pel sentiment.

Estrategias de salvación en el cine apocalíptico neoliberal

Varios de los subgéneros dentro de lo apocalíptico versan sobre una calamidad sobrevenida por la estupidez del homo sapiens. Muchas películas del subgénero de la ciencia-ficción dan muestra de una fe irracional en que el ser humano logrará resolver conflictos de gran complejidad creados por la propia estulticia de la especie (con lo cual esa humanidad difícilmente estaría capacitada para imaginar soluciones a lo que ellos mismos habrían creado); aún otros puntos de partidas desarrollan argumentos en que las hecatombes han sido originadas por la naturaleza, que en la esfera del mundo referencial no tendrían posible solución, pero que en la pantalla acaban concitando para su arreglo los mejores valores humanos. Muchas de estas películas siguen bajo el paradigma de una fe ingenua en una ciencia omnipotente y poseedora de la verdad, uno de los constructos de máximo poder de persuasión de la tecnocracia su con cientificismo, heredero del Positivismo, muy vigoroso en una facción del progresismo que todavía no ha reflexionado sobre lo que supuso el siglo XX y su barbarie.

En 2012 Emmerich propuso una solución igual de apropiada para los contravalores preponderantes en el periodo. La humanidad no puede enfrentarse a la maldición maya del cambio de ciclo, con lo que acarrea de transformación de la Tierra, pero su ingeniería sí puede preparar cuatro grandes receptáculos en los que almacenar su civilización (y la vida) para que luego los supervivientes germinen un nuevo ciclo planetario. ¿No querían un arca de Noé? Pues en la era del espectáculo les damos no una sino cuatro. La unión de chinos y estadounidenses no puede más que confluir en un espectáculo megalomaníaco.

La diversión se plantea como si fuera para toda la familia, aunque en realidad sea una de las muestras de sociopatía intelectual más grandes nunca presentadas en el cine. En las arcas de Noé posmodernas, amalgama de la inventiva estadounidense y de la potencia industrial dictatorial china, caben cuatrocientas mil personas. ¿Quiénes serán los afortunados? El film deviene una de las grandes metáforas de las políticas de la crisis del 2007-2012, hechas para el beneficio de una élite de privilegiados, los que entran en las arcas previo pago, mientras el resto de la población se deja a su suerte, colándose por el desagüe cósmico. 

Si 2012 es una metáfora de la gran hecatombe económica que supone la crisis, y lo es, los cuatrocientos mil que se salvan son el uno por ciento de los fondos de inversión, élite financiera, grandes especuladores globales o direcciones de bancos, con los gobiernos cumpliendo funciones de personal de servicio. Los que se salvarán serán los que dispongan de fondos para pagarse el billete. Ni más ni menos. 2012 tal vez sea la concreción máxima de los contraideales neocon, republicanos e incluso anarcocapitalistas. Si tienes, te salvas, y si no, ahí tienes la erupción volcánica: ya sabes lo que te toca. Pero no chilles demasiado, no vayas a interrumpir nuestro sueño en el arca de Noé neoliberal. No parece que las soluciones gubernamentales del periodo difirieran de tan preclaras directrices.

Ya en el remake de Ultimátum a la Tierra se había esbozado una idea similar: la especie humana se halla más allá de la salvación, pero Klaatu pretende que sobrevivan especimenes del resto de tipos de vida del planeta, haciendo un poco de Noé, con bolas de energía en el papel de arca, y con una incoherencia conceptual evidente: van a eliminar a la humanidad porque esta va a acabar con la vida, y la forma de solucionarlo es acabar con todo excepto unos pocos individuos de cada especie escogidos. Como puede constatarse, una lógica de gran solvencia intelectual.

En Deep impact la directora Mimi Leder ya había planteado una solución análoga, aunque en su caso haciendo gala de una ideología un tanto más igualitaria. Para protegerse del impacto de un meteorito, el consejo de expertos científicos deciden construir un remedo del arca horadando en la corteza terrestre. Pero la época de Leder no era la de desenmascaramiento absoluto de la estrategia neoliberal, tal y como sí se produce en el film de Emmerich. 

La nueva arca de Noé de Deep impact está constituida por un 20 por ciento de la élite del país y un ochenta por ciento por sorteo, en una de las decisiones más increíbles del film, corregida por Emmerich en su versión más desencarnada: comprar la salvación vale dinero, mucho dinero. Sayonara, baby. Después de comprobar cómo se comportó la élite financiera tras el inicio del hundimiento de las economías provocado por los bonos basura, con fondos de inversión chantajeando a países, acaparando beneficios y manipulando a gobiernos, ¿alguien se cree que dejarán puestos vacantes por sorteo en caso de choque de meteoritos? Emmerich pensó lo mismo. Sólo a un demócrata estadounidense en época de vacas gordas podía tener tal ocurrencia.

La veu narrativa és una qüestió moral (Maus, d'Art Spielgeman)

Godard va afirmar un dia que el pla cinematogràfic era una qüestió moral, relacionat amb l’estetització de l’Horror dels camps de concentració, mostrats amb un travelling bell per Resnais a Nit i Boira.

De la mateixa manera, la tria de la veu narrativa també ha de ser-ho. Per això hauria d’evitar-se una veu narrativa realista enfocada en un nazi, escollint per a ell únicament un to distorsionat, caricaturesc, ja que la veu narrativa focalitzada en un personatge desperta de manera automàtica l’empatia cap el narrador (en cas de relatar-se en primera persona) o l’objecte de la focalització (si és una tercera persona fixada en un personatge que filtra la realitat), un sentiment immerescut en el cas d’una de les peces de l’engranatge nazi.

La novel·la gràfica Maus, d’Art Spielgeman tria l’opció moral per a posar a l’abast del lector l’experiència patida per tants jueus centreuropeus (i no jueus, però especialment ells), situant al pare que va sobreviure i al fill que li pregunta com a eixos de la història i personatges que provoquen la tendresa protagonistes malgrat els seus defectes o també degut a ells. 
Pot existir una solució narrativa diferent dins d’una narració com la de Maus? 

Mirar els cossos fantasmals (Cuerpo a cuerpo, Domènec Font, 2/2)

A Cuerpo a cuerpo Domènec Font reflexiona sobre la natura del cos a la pantalla.  El dispositiu fílmic treballa amb els cossos gairebé inevitablement malgrat que, per a quedar fixats al suport fílmic –sobretot a l’era del cel·luloide–, aquests han de desmaterialitzar-se, tornar-se un joc de llums i ombres, condició ja intuïda a la precursora crítica de Gorki respecte a una projecció dels germans Lumière. La condició central i paradoxal del cos fílmic ha originat una enorme profusió d’anàlisis i de teories del cinema que parteixen del cos.

L’autor estructura el llibre en quatre grans temes que han travessat aquests films de la posmodernitat.  A la primera part se n’ocupa de les diverses formes de post-humanitat retratades (zombies, ciborgs, robots, clons), la por a l’altre o la construcció social paranoica tan característica dels Estats Units. A continuació, es dedica el segon apartat a com s’ha retratat el mal a la pantalla, especialment en la versió preferida les darreres dècades: l’assassí en sèrie.  Però, ¿què queda quan s’esfuma la figura? El tercer apartat explora el cinema d’autor que retrata la desaparició del cos, un cinema fet de silenci, de paisatge (molt sovint desèrtic, com el vermell del patriarca Antonioni), d’absència davant la sobreexposició de cossos de la cultura dominant. Resta, doncs, la immensitat del paisatge tal i com el mostren els fills del patriarca: Kiarostami, Zhang-ke, Weerasethakul, Van Sant i tants d’altres. L’estudi conclou anb un quart apartat sobre l’aparició de fantasmes un cop han desaparegut. Donada la seva condició fantasmàtica, la relació entre el cinema i els espectres no pot haver sigut més profitosa. 

El llibre de Font, ple de rigor i d’erudició fílmica, serveix a més com a índex extremadament fiable del millor cinema de les darreres dècades, una panoràmica d’angle obert a moltes cinematografies minoritàries, i per la qual Kawase, Pedro Costa, Weerasethakul, Tarr o Kaurismaki mereixen tan espai com Cronenberg, Ferrara o Jarmusch. A Cuerpo a cuerpo el lector s’endinsa amb plaer per les millors obres del posmodernisme, de l’indie, del digital, sota la guia amable i reflexiva de Font, deixant aquella impressió de filó inesgotable al que es tornarà en futures ocasions, sensació molt plaent per al lletraferit. Font pensa tan bé a partir de tan bones pel·lícules que aquesta intuïció pot assegurar-se que s’acomplirà amb tota certesa –si els deus ho permeten, és clar.

Acabarem donant un cop d’ull a una d’aquestes fantasmagories, la travessia pel desert vermell d’Antonioni que va obrir tota una nova manera d’experimentar el món, el de la tecnocràcia en fase avançada, i els sentiments que aquesta experiència provocava als humans.