La ocasión, de Juan José Saer, tracta del deliri, sigui
mitjançant una cosmovisió particular, sigui derivat de la gelosia, la que sent
el protagonista de la seva muller, molt més jove que ell, i el seu soci a
l’Argentina, també més jove.
El protagonista
és un mentalista amb suposats poders psíquics que ha de fugir d’Europa enrabiat
contra els escèptics, ja que l’han humiliat públicament quan demostrava en un
espectacle públic els seus poders telequinètics i telepàtics, un espectacle en
el que ell doblega culleres o endevina el que ha dibuixat gent del públic.
Malgrat sortir-se’n, els escèptics creuen que hi ha trucs d’il·lusionista, com
demostra un d’ells. El mentalista fuig a l’Argentina. Emigrat a Argentina, l’home
rememorarà aquell episodi traumàtic; planificarà obsessivament el seu retorn
triomfal a Europa, en el que obligarà als positivistes a reconèixer el seu
talent i la veritat de la seva cosmovisió.
Si al seu passat
hi ha una ferida sense curar, en el present l’home sospita que la seva dona l’està
enganyant amb un col·laborador jove. L’home amb qui sembla flirtejar la muller
forma part d’una família de potentats de la regió, fill d’un ric terratinent
amb qui no s’entén; el jove prefereix les lletres als negocis; a més de la seva
cultura, ha vist món perquè va viatjar per la vella Europa, una excusa per
allunyar-se de la seva família, amb qui no s’adiu, crític amb les seves costums
salvatges, les pròpies de grangers a les grans planes argentines cap al 1900. El
triangle amorós encara es complica més quan la dona queda prenyada; en lloc de
d’alegrar-se, el mentalista desconfia de la seva paternitat.
La ocasión crea un in crescendo de deliri. El deliri governa
la vida dels peculiars personatges, motivat tant per les seves creences com per
les passions o pels malaltissos passats viscuts. La gelosia, el testimoniatge
de les violacions d’un pare a les seves filles o l’agonia per la pesta
constitueixen diverses maneres de conferir al relat una atmosfera mòrbida.
Destaca per la
construcció al·lucinada el personatge
d’un noi mig boig i gairebé mut, però amb arrencades vaticinadores en forma de
dos octosíl·labs de sentit enigmàtic, en un trànsit similar al de la pitonisa;
entre els profetes, sibil·les i demés, uns quants perden l’oremus durant el
trànsit (posseïts pels deus, els daimons, els morts o el que sigui), un segon
tipus no en tenen mai, de seny, mentre que uns tercers que mantenen la
consciència. El noi pertany al segon grup, els beneits tocats pels deus. El
vaticini servirà per a que el protagonista torni a la seva obsessió inicial: la
planificació d’un retorn gloriós a la metròpoli parisenca per derrotar als seus
enemics positivistes.
La novel·la es
presenta amb llargues escenes i fins a cert punt banals, però amb el grau de
tensió introduït pels dubtes del gelós, que el porten a possibles errors
perceptius, a captar senyals entres els dos suposats amants. La narració demostra
la gran habilitat tècnica de Saer, el seu domini del fraseig i de la llengua,
juntament amb una profunditat conceptual admirable. Amb tot, em sembla una obra
menor si se la compara amb altres textos de l’escriptor argentí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario