Mr. Sandman al folklore germànic i anglosaxó és un ésser que visita als dorments, els hi llença sorra als ulls i guia els seus somnis. Per aquest motiu en la cultura popular se l’associa a allò oníric, òbviament, però també a la realització dels desigs. Aquest ésser feèric protagonitza un standard dels anys cinquanta basat en les harmonies vocals.
Com a cançó de format pop perfecte (tres minuts, melòdica, de to amable) ha gaudit d’un èxit popular innegable, amb versions de les Supremes, als Simpsons, o fins i tot els eterns i impagables Mocedades.
Però l’ús més inspirador el trobem al cinema. Dins la cultura majoritària nord-americana, i vistos des dels anys vuitanta i posteriors, els cinquanta són entesos com a Edat d’or, una era de somni que el senyor dels somnis, Mr. Sandman, obra a aquell que vulgui viatjar en el temps fins a ella.
En aquest sentit ho trobem a Retorn al futur (no he pogut aconseguir la versió a la primera part, encara més reveladora de la mirada nostàlgica i paradísiaca cap als referencials anys cinquanta):
O com parcialment a diverses seqüències de (per exemple a partir del minut 2 d'aquest fragment, http://www.youtube.com/watch?v=OborNnYtXMU, en una versió remetent al mateix camp idílic de la infància, però situant-la als seixanta).
Lynch, amb la seva intuïció per a fer palesa l’altre cara del somni, la doble faç de Janus, va subvertir aquesta utilització del referent en un sentit celestial portant-lo als termes emprats per l’escriptor de fantàstic E.T.A Hoffmann al seu Home de sorra, obra de referència per a Sigmund Freud al descriure el sentiment sinistre, amb un playback d’In Dreams, i Mr. Sandman de nou com a protagonista.
El somni dels anys cinquanta amb els Estats Units com a garantia mundial de les llibertats als anys vuitanta ja no pot entendre més que com pura propaganda. L’encanteri s’ha esvaït, i Mr. Sandman ja no llença sorra als ulls per a guiar als somiadors, sinó que la llença per a agredir i embogir a les seves víctimes, com li succeeix al protagonista del relat de Hoffmann. Els neoliberals vuitanta no són capaços de crear somnis, sinó que creen malsons.
4 comentarios:
Coneixes la sèrie de còmic "Sandman" creada per l'escriptor americà Neil Gaiman (bon amic de la Tori Amos)? Jo no hi entenc gaire de còmics, però hi ha força coincidència en considerar-la com a força original i bona. Està basada en aquest senyor dels somnis de la mitologia anglosaxona.
De veritat que t'agraden Mocedades?
Salutacions!
Bon dia, Òscar.
És cert, el còmic. Ja me n’havia oblidat. Però és que les referències septentrionals a l’Home de sorra són múltiples. Més aviat intentava referir algunes que el citessin com a mirada ingènua cap al context cultural dels anys cinquanta.
Respecte a Mocedades, m’agraden com em pot agradar Luis Cobos, és a dir, el kitsch fet música. Òbviament no m’agrada com m’agrada Tom Waits, o com m’agradaria la deessa Amos si la conegués millor.
Salut!
Des que han fet creure que els somnis es poden aconseguir (el mercat és ple de succedanis), s'ha deixat de somiar. I quan es deixa de somiar, es deixa de lluitar.
Bon apunt, Missatger.
Afegiria, Enric, que quan es deixa de somiar comencen els problemes, o si més no s'accentuen.
Salut!
Publicar un comentario