Torres-Garcia, malgrat no ser tan conegut com les patums del segle XX artístic català, és un artista tan interessant com ells, amb una exploració plàstica de primer nivell; a més, és dels artistes que més textos de teoria de l'art va escriure, textos que ens permeten entendre millor els seus canvis d'estil tan sorprenents i els elements permanents malgrat tants canvis formals. Ja fa molts anys que edicions 62 va publicar els seus escrits inicials, en ple període noucentista.
Notes sobre art pertany al període inicial en el pensament artístic de Torres-García, lluny encara del pintor avantguardista fascinat pel constructivisme; un pintor vanguardista probablement més apassionant que el del Noucentisme, amb tota seguretat de pensament més madur i amb una llarga trajectòria a la creació i a la reflexió artística. Amb tot, en aquests primers escrits de l’any 13 ja es fa palesa la condició idealista que tindrà la seva producció en ambdues etapes. Quan va escriure aquestes notes la seva relació amb el Noucentisme era més estreta, amb La Ben Plantada com a text poètic clau, i l’inevitable d’Ors representant el paper de filòsof de la seva generació.
Com articula el seu pensament idealista? Segons Torres-Garcia, per a crear, el pintor ha de concebre l’obra en un instant imaginant-la completa, i després passa aquella idea original al quadre. Ha de partir de la imatge de una idea. No ha de reproduir objectes, sinó que ha de traslladar la idea al suport. Fixar-se en la idea es fixar-se en allò etern que existeix en cada cosa, revelant el creador l’etern dins de cada cosa, el que li dóna vida. La seva proposta de teoria de l’art buscava allò vertader, donant l’essència de les coses, fugint del realisme tant com de la fantasia, dues cares de la mateixa moneda. No jutjava com elements antagònics l’idealisme i la realitat; de fet la vida havia de ser la font d’inspiració i pedra de toc de l’obra.
Però aquesta valoració de la realitat no podia caure en el Realisme. L’art havia de ser classicista i amb una preponderància de la idea, trets que es van mantenir durant tota la trajectòria del pintor. En aquesta fase encara es mantenia dintre de les formes més classicistes, pròpies del Noucentisme. Amb tot, la seva proposta de classicisme no consistia en imitar les formes de l’Antiguitat sinó en inspirar-se en elles, els artífexs amarats del seu esperit, no de les concrecions particulars; l’important no eren les formes del mestres clàssics sinó l’esperit del seu art, allò etern en ells. A més, aquesta noció de classicisme es caracteritza per no expressar l’emoció mentre es té sinó transformar-la en idea.
Per això defensava un art que mires a la tradició però sense caure en l’academicisme; en el seu cas, i com resultava comú a la corrent majoritària del moment a Catalunya, aquesta tradició es situa a la mediterrània, entesa com a camp cultural grecorromà. El projecte megalòman era universalitzar Catalunya. Amb tot, la seva forma d’entendre la tradició catalana era molt particular i a ben segur polèmica, ja que estimava que aquest art que ell proposava ni era el popular al país ni encara s’havia desenvolupat, depreciant la producció artística catalana fins aquell moment. Com escriu a la plana 39: «no ha estat mai (i parlo ara aquí de pintura i escultura) a l’altura del gran art d’altres països». (...)
No hay comentarios:
Publicar un comentario