(...) De fet, considerava a l’època
del text que els artistes catalans del seu present podien ser els vertaders
seguidors del llegat grecorromà per davant de creadors d’altres contrades. Per
a ell, la seva proposta estava sota l’empara de les corrents més modernes
europees, ideals i decoratives, posant com a exemple a Puvis de Chavanne, però
amb l’avantatja sobre ells de que els catalans, al ser mediterranis, tenien un accés
al classicisme més fàcil, sent més càlids, purs i intel·lectuals que els artistes septentrionals.
En el cas concret de la
pintura, separava la mural o decorativa de la de cavallet. Una mica a la manera
de Gaudí (amb qui en quan concepció artística tenia molts trets en comú)
proposava un retorn als orígens, en el seu cas la pintura mural egípcia i la
grega prèvia a l’hel·lenisme, tal i com la imaginava basant-se en la seva
ceràmica. Am tot, aquesta proximitat a les concepcions de Gaudí no implicava
una plàstica carregada de corbes, sinó amb una estètica més continguda i recta,
la pròpia d’un Noucentisme inspirat per Xènius.
La pintura decorativa mural
que propugnava partia d’una «forma que oscil·la entre la real i l’objecte a
decorar» (p. 56).
Al pintar l’objecte amb la corresponent decoració, s’havia de partir de la idea
del que vol representar, i no fer una còpia mimètica d’allò representat;
pretenia crear imatges decoratives. Les condicions i exigències del quadre de
cavallet són molt diferents, buscant en ell les impressions de llum i els
clarobscurs.
Considerava com dos dels trets
fonamentals d’aquest art l’harmonia, entesa com a revelació d’un ordre de coses
(una harmonia no solament entre els components interns de l’obra sinó també
entre artistes i lloc, amb la pintura adaptada al seu entorn), i l’equilibri,
un art racional que conté mesura i proporció (relació entre les parts)
filtrades pel talent de l’artista.
Malgrat tenir formes del
Torres-Garcia de l’època molta linealitat (d’altra manera, molt egípcia), fins
i tot remarcant els personatges amb gruixudes línies negres, com tanta pintura
de fonamentació idealista, encara i així ell definia la pintura com a «forma i
sobretot color» (p.53), curiós tenint present la
seva producció d’aquells anys. Encara més, entenia el pintor com un Poeta
vident que veu l’etern a la vida manifestant-se en colors i formes. Propugnava el plasticisme, la idea aplicada amb claretat i simplicitat, una
pintura decorativa però sense quedar subjecte a les aparences –per tant, de
nou, no realista–, en un doble moviment contradictori molt característic del
pensament del pintor catalano-uruguaià.
Malgrat les referències al
Poeta, cada disciplina artística havia de mantenir-se el més autònoma possible,
sustentada en la seva puresa expressiva, en el cas de la pintura centrant-se en
allò purament plàstic i eludint allò filosòfic o literari; pensar visualment.
En una altra crítica a les influències romàntiques al text nega el valor de la
fusió de les arts. Aquesta negativa a contaminar un art amb recursos expressius
de les altres no impedeix a que l’artífex no conegui les altres arts, ja que
totes són una, l’Art, malgrat utilitzar recursos expressius propis de cada
suport.
Finalment, un apunt estilístic
i de crítica textual: recopilar les idees principals del pintor exposades a Notes sobre art resulta extremadament
complicat degut a que cada apartat està atapeït d’informació fonamental,
escrits tots ells amb un estil concís i directa, sense gairebé digressions, com
si fos un resum amb l’essencial del seu pensament. Conceptualment Torres-García
domina molt bé els temes del seu anàlisi, definint-los amb precisió, en un
conjunt que destaca per la seva coherència. En cada cas estableix a què es vol
referir i argumenta les raons per les quals defensa o critica.
No hay comentarios:
Publicar un comentario