Cosmos, el magma de la vida en un cicle sense principi ni final, la necessitat de regenerar-se. Etern retorn i temps sagrat. Un flux de so sobre el que neda la melodia, igual que Maha-Vishnu (el Gran-Vishnu, Déu com a creador) dorm en l'Oceà Còsmic i del qual emana la creació manifestada.
Cert minimalisme unint els tradicionals ragas hindúes amb l’esperit avantguardista. Terry Riley.
3 comentarios:
Ep! Això també em fa recordar els temps que que escoltava la Mahavishnu Orchestra del John McLaughlin, fins i tot ara em passa pel cap de manera molt clara el concert del Palau dels Esports en primera fila, i mira que era de l'any de la picor (1976/77, més o menys). Em sembla molt ben triat aquest article. Soc dels que pensen que les interseccions entre el món material i el món espiritural tenen la seva raó de ser. Mai m'he cregut els dilemes maniqueus que neguen aquesta pista conjunta. Possiblement per això m'agrada W.Benjamin, el punk-rock, el jazz o les coordenades poetíques de gent com William Blake o Celan, o l'esperit de la revolta intempestiva combinada amb una bona cervesa en un bar de poble. Tot és, diguem-ne, part del tot. Part del caos que m'agrada.
Avui estic una mica així, fa un sol radiant i he practicat el ciclisme primaveral.Escric sota una glisinia. Quin dia!
També afegeico aquí una cosa al meu comentari sobre el teu comentari en el meu blog:
"Totalment d'acord, Missatger! Una bona D.I.Y sense violència ni violències" Afegeixo: Sense la violència contraproduent i autoreferencial d'uns i sense les violències sistèmiques dels retalladors i robocops dels nostres temps.
Àngel!
El misticisme de la vida i l'actitud contestatària. Per al meu temperament, trobo que l’opció més estimulant per anar cap a l’origen de l’ésser i per a lliberar-me personal i social es situa molt propera als pitagòrics, certs gnòstics, o les moltes escoles de ioga de la Índia.
Ja saps que en això de la crítica a la violència per part de l’estat i les elits de poder hi estem d’acord, Àngel. De fet, la violència institucional és molt més greu i per això les autoritats han de pensar-s’ho amb molta cura abans d’exercir-la, ja que és violència feta pels representants de tothom (inclosos els dissidents) contra una part de la seva ciutadania. Una part a qui representen i que paga els seus sous. La violència estatal és la forma més extrema de violència, la més greu. No cal dir que l’estan executant de manera lamentable. I que òbviament, la política de retallades i la dominació dels estrats més dèbils de la societat és violència.
Ara bé, això no em serveix d’excusa per a que estigui d’acord amb la violència contestatària. No hi estic gens d’acord amb els que demanen guillotines pel carrer, malgrat entendre les seves raons. Qualsevol ordenació social que parteixi de la violència està condemnada d’origen a ser com el sistema anterior i tan odiat.
Tots plegats hem d’aprendre molt.
Salut, ciclista kraftwerkià!
Publicar un comentario