Un dels grans èxits de Chemical Brothers va ser «Let
forever it», editada al disc de l’any 99 Surrender,
Va resultar un èxit fonamentat en una melodia en bucle, plena de distorsions i amb sonoritat de la música india, amb címbals afegits, cançó que clarament remetia a l’acid rock. A l’èxit va contribuir un vídeo ple d’inventiva i de imatges estructurades en una mise en abyme, dirigit per Michael Gondry, l’inventiu i oníric director de Ólvidate de mi. Com a unitat audiovisual, la cançó i el vídeo resulten molt atractius en la seva faceta formal però fonamentalment buits.
La cançó replicava explícitament un tema dels Beatles més lisèrgics, «Tomorrow Never Knows», del disc Revolver, editat al 66.
Chemical Brothers mai ho van ocultar (era evident, d’altra banda) però sí que van aprofitar l’oblit del públic, intrínsec a l’era pop, per a reciclar una cançó d’efecte segur. Si la línia melòdica del tema dels Beatles remet a la música de l’hindustan, la lletra cita literalment parts del Llibre dels morts tibetà, el tractat visionari que explica els diversos estadis pels quals passa un mort quan abandona el cos, segons la seva escatologia. («Turn off your mind relax and float down stream. It is not dying, it is not dying...»)
Ara bé, més enllà de les similituds formals entre ambdós temes, el veritablement fascinant es constatar com malgrat els anys, la cançó dels Beatles és de manera rotunda molt més potent, amb aristes conceptuals com per a clavar-se en l’oïdor, amb capacitat de remoure els nivells més esencials i, tanmateix, amb més ganxo melòdic i amb una densitat sònica índia molt millor compresa, el que hauria de portar a reflexionar, més enllà del talent compositiu de cada grup, en què ha passat en aquests darrers trenta o quaranta anys per a assecar la necessitat de risc, d’innovació, d’esperit artístic, de vàries generacions consecutives. Òbviament això no vol dir que ni hi hagi gent igualment amb geni creatiu, sinó que el que ha arribat al gran públic ha sigut molt més tou, banal, acomodat. «Tomorrow Never Knows» parla de la vida i de la mort, amb un llenguatge vibrant, però adreçant-se a una gran audiència. Algú s’imagina una cosa semblant durant les darreres dècades? Com sempre, el responsable primari d'aquest daltabaix cultural es troba al mateix lloc, la nefasta contrarevolució neoliberal i la seva poda de tot allò que olori a creativitat o risc, tan dolents per al negoci.
Què diantre ens ha passat? Com ho hem permès?
5 comentarios:
Anava a dir completament d'acord fins això de la nefasta contrarevolució neoliberal i la seva poda de tot allò que olori (flairi) a creativitat o risc. Segur que el públic no n'és responsable, encara que parcialment -però no tant-? Avui amb un urdi mitjanet pots tenir el teu estudi de grabació, i la xarxa per difondre-la; Què més els falta als nous genis del pop, doncs? Perquè si n'hi ha, són tan genials i corren per la xarxa, vols dir que no ho sabriem?
A part; no totes les generacions tenen els seus Beatles, ni els seus Mozarts, oi?
Bon dia, Lior.
Jo crec que la creativitat encara existeix, òbviament, igual que la capacitat d’arriscar i d’innovar artísticament. Però l’ambient també té molta influència, i durant tres dècades el nostre món cultural ha sigut un cementeri on s’ha relegat al subterrani allò que resultés mínimament molest per al pensament únic victoriós. A més, el meu comentari es referia a l’esfera d’allò comercial: crec que sempre hi ha creadors de gran valor, en qualsevol temps històric, però el que crida l’atenció dels Beatles és que aquest esperit creatiu fos el més pop de l’època, que arribés a les grans audiències, impensable avui dia.En aquest cas m’interessa més la dinàmica col•lectiva que el talent individual i crec que aquest petit exemple serveix com a símptoma d’un procés general. Als seixanta el grup més pop del moment cantava una lletra del Llibre dels morts tibetà! Que això es vengués em sembla molt rellevant.
Salut!
Entenc el que dius. La cosa és que molt sovint sento la cantarella del neoliberalisme més com a excusa que com a argument. I ja sé que allò que les discogràfiques, que no sé si estan gaire galdoses últimament, volen i saben vendre, malauradament, és aquest soroll; és part del negoci i hi tenen part de responsabilitat. Però si el públic es posa a consumir música de qualitat; bé que passa - o almenys passava- amb la clàssica i el jazz, les discogràfiques bé que la venen. Un exemple que entendràs: L'oferta de productes ecològics. Fa trenta anys, quan vaig començar a menjar vegetarià, teníem una oferta molt limitada, quan hi comença ha haver demanda, mira't el mercat, tothom vol vendre verd i derivats.
Una altra cosa és que tot el que porta l'estiqueta verda ho sigui, no exonero de certa perversió el mercat, però quan hi ha demanda hi ha oferta. Si el consumidor és exigent ho és el mercat. Si el cosumidor és "dèbil", ja veus on sóm.
Responsabilitat compartida, doncs.
Bon dia, Lior.
Comparteixo amb tu apel•lar a la responsabilitat individual, tot i que aquesta, quan hi ha una dimensió col•lectiva que afavoreix el consens i el pensament únic acaba sent molt minoritària. En el meu cas, reconec que la crítica al neoliberalisme ha esdevingut obsessió, però és que el monstre s’ho mereix.
Si ho recordes d’alguna conversa amb en David, jo també sóc vegetarià i consumeixo en bona mesura aliments ecològics; amb tot crec que el paral•lelisme no és exacte: diguem que més que vincular-ho amb la corrent majoritària, la consciència verda seria més aviat com els grups independents que poc a poc han anat guanyant força dins el discurs majoritari. Els Beatles en canvi eren el principal grup pop, i era referint-me a aquest nivell de grans audiències respecte al qual reflexionava.
Si s’agafa el que es veia al cinema o a la música als anys seixanta i als noranta-dos mil és veu una clara tendència col•lectiva cap a cert inmobilisme-cofoïsme-acomodament intel•lectual. De totes formes, crec que als darrers anys això ha millorat molt. Sóc optimista respecte a la salut de l’art. El millor que ens podia passar era la crisi, encara que malauradament molts artistes pateixin les conseqüències.
Salut!
Publicar un comentario