Cristal•litzacions de temps (El temps dins de Sobre la fotografia, de Susan Sontag) 1/2

«Nuestra opresiva sensación de la transitoriedad de todo es más aguda desde que las cámaras nos dieron los medios para “fijar” el momento fugitivo.» (Edició Debolsillo, p. 174) De la reflexió de Susan Sontag a propòsit de la història de la fotografia i la seva ontologia, per així expressar-ho, prendrem com a objecte de breu reflexió tot allò especialment relacionat amb el temps, que apareix ocasionalment en el llibre però que, quan ho fa, pren molta volada; un temps que es descrit per Sontag emfàticament com: «brutalmente conmovedor, lo irracional, lo no asimilable, lo misterioso»(p. 60) Per l’escriptora nord-americana, la màquina fotogràfica consisteix en un instrument creador incessant de memento mori, amb un desenvolupament de la seva tecnologia que corre paral·lel a la segmentació del temps i la cronologia (dels rellotges de butxaca als digitals) i a l’acceleració dels ritmes vitals exigits per la tecnocràcia. Quan més efímera és l’hora viscuda (una vivència sense possibilitat d’experiència, en la terminologia benjaminiana), més necessitat hi ha de fixar-la fotogràficament, arribant al paroxisme en l’era digital d’una Xarxa sobresaturada malthusianament d’imatges.

La forma d’entendre la fotografia més comuna a l’era analògica era considerar-la com a productora de records fets paper, cristal·litzacions de moments passats, una destil·lació d’un instant que es podia degustar quants cops es desitgés posteriorment. Aquesta vella tradició de la recepció de fotos cada cop està més en desús, substituïda per l’afany acaparador d’un col·leccionista que, de fet, ja ni tan sols revisa la seva col·lecció de papallones temporals, el número i la quantitat reemplaçant la necessitat d’evocació necromàntica. Tot gràcies a l’abaratiment que ha suposat la tecnologia digital. Ara bé, malgrat quedi en la imatge la fragància del passat per pròpia essència, la tragèdia del medi és que aquest passat no pot assolir-se ni recuperar-se. Es col·leccionen moments per revisar-los patint la falsa il·lusió de que durant l’evocació és com si aquells móns i moments de felicitat revifessin. «La fotografía es un arte elegíaco, un arte crepuscular»(p. 25).

Les fotografies exposen les «ferides del temps», en feliç expressió de Fox Talbot, que fins i tot serveix per a traçar estratigrafies de la vida de les persones, mostrant el seu moviment dins la dimensió temporal o, amb més propietat, el que el temps fa en elles i en les coses. A més, i com amb sagacitat apunta Sontag (p. 139), la fotografia adquireix aura en un sentit diferent al proposat per Benjamin per a la pintura; ho fa precisament a mesura que el temps passa per ella; de fet, que ambdós, temps i fotografia, estiguin tan vinculats fa que aquesta solament adquireixi la seva condició plena quan és ferida, travessada, corroïda pel pas d’aquell, creant un joc d’ecos, de reverberacions, en que l’espectador comprèn la natura fugaç de la pròpia físicitat contemplant no solament el memento mori retratat a la instantània sinó també l’efecte dels pas dels mesos i els anys respecte a aquell memento mori. (...)