Queden pocs dies per gaudir de la retrospectiva parcial d’en Perejaume a la Pedrera. L’exposició, a punt de cloure’s, constitueix una oportunitat immillorable per repassar el millor d’un dels grans artistes catalans del present. Es tracta d’una retrospectiva fragmentària, com resulta propi a l’estètica contemporània; el comissari ha triat alguns dels temes predilectes de l’artista.
Aquest recull de la trajectòria d’en Perejaume mitjançant algun dels seus motius preferits (el quadre, la topografia, el paisatge, la tradició interpretada irònicament) té present que tant l’artista com el públic disposen d’un bagatge d’infinitat d’imatges (d’aquí el títol de l’exposició: «Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!»), el que es plasma en obres on el pla pictòric està cobert de quadres emmarcats, com els dos papers de tècnica mixta de gran format titulats La segona edat de les obres, en concret els números 9 i 11. La sobreexposició a les imatges ocupa una reflexió de molts anys a la trajectòria perejaumiana, i a més de les dos obres ja citades ocupa moltes les taules de petit format amb temàtica equivalent. En les obre es cita a molts artistes del passat en cites tan visuals com textuals o de concepte.
Un altre motiu molt treballat per l’artista és el del paisatge català, entès com a mínim en un triple sentit: l´espai físic, la concreció ideal topogràfica, així com la tradició cultural que parteix d’ell. El Perejaume més potent treballa des d’unes arrels clarament marcades, ben agafades als paisatges de l’interior de Catalunya, presentant, a més, una estètica que deu molt a l’imaginari català tradicional. Fins i tot hi ha algunes imatges que recorden a la revistes del segle XIX i al Barrufet infantil. Això no vol dir en cap cas una rebaixa en la força de gran abast de l’estètica i la poètica proposades. I no oblidem pas el finíssim sentit de l’humor.
Aquest Perejaume està connectat a la terra, amb un lligam amb allò tel·lúric patent, i sembla portar a les venes el món del pagus, el paganisme dels boscos. L’eix temàtic tel·lúric s’articula en una sèrie d’olis sobre paper, draps, cartolines i altres materials en que l’estètica de la topografia es transforma en obra, en una intenció tan irònica com de gaudi per la seva textura i formes. Fins i tot porta pedres d’una cantera. On es troba la frontera entre l’art i la matèria que el constitueix? Malgrat que el conjunt estimula les reflexions de l’espectador, això no implica que no es busqui posar de manifest el suport, la materialitat de l’art.
Que no passi com amb en Tàpies: que hagi de morir un gran artista, amb el qual a més tenim la sort de compartir marc cultural, per a que es produeixi el seu enaltiment públic.
Aquest recull de la trajectòria d’en Perejaume mitjançant algun dels seus motius preferits (el quadre, la topografia, el paisatge, la tradició interpretada irònicament) té present que tant l’artista com el públic disposen d’un bagatge d’infinitat d’imatges (d’aquí el títol de l’exposició: «Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!»), el que es plasma en obres on el pla pictòric està cobert de quadres emmarcats, com els dos papers de tècnica mixta de gran format titulats La segona edat de les obres, en concret els números 9 i 11. La sobreexposició a les imatges ocupa una reflexió de molts anys a la trajectòria perejaumiana, i a més de les dos obres ja citades ocupa moltes les taules de petit format amb temàtica equivalent. En les obre es cita a molts artistes del passat en cites tan visuals com textuals o de concepte.
Un altre motiu molt treballat per l’artista és el del paisatge català, entès com a mínim en un triple sentit: l´espai físic, la concreció ideal topogràfica, així com la tradició cultural que parteix d’ell. El Perejaume més potent treballa des d’unes arrels clarament marcades, ben agafades als paisatges de l’interior de Catalunya, presentant, a més, una estètica que deu molt a l’imaginari català tradicional. Fins i tot hi ha algunes imatges que recorden a la revistes del segle XIX i al Barrufet infantil. Això no vol dir en cap cas una rebaixa en la força de gran abast de l’estètica i la poètica proposades. I no oblidem pas el finíssim sentit de l’humor.
Aquest Perejaume està connectat a la terra, amb un lligam amb allò tel·lúric patent, i sembla portar a les venes el món del pagus, el paganisme dels boscos. L’eix temàtic tel·lúric s’articula en una sèrie d’olis sobre paper, draps, cartolines i altres materials en que l’estètica de la topografia es transforma en obra, en una intenció tan irònica com de gaudi per la seva textura i formes. Fins i tot porta pedres d’una cantera. On es troba la frontera entre l’art i la matèria que el constitueix? Malgrat que el conjunt estimula les reflexions de l’espectador, això no implica que no es busqui posar de manifest el suport, la materialitat de l’art.
Que no passi com amb en Tàpies: que hagi de morir un gran artista, amb el qual a més tenim la sort de compartir marc cultural, per a que es produeixi el seu enaltiment públic.
2 comentarios:
El Maresme té aquestes coses (i aquests artistes), m'agrada Perejaume! Bona ressenya a la ciutat dels missatges i les aparicions. Salut!
Perejaume és un gran artista. El submarí de l'esperit del soul proletari segueix a tota turbina.
Publicar un comentario