Bartleby com un dels representants literaris de la resistència passiva.

Bartleby l’escrivent és ric com un bosc i en les seves hectàrees neixen arbres religiosos, plantes de teoria social, herbes polítiques, flors metafísiques... una abundància de verd concentrada en un relat llarg que ofereix múltiples possibilitats d’interpretació. Apuntar l’excusa argumental del relat resulta bastant inútil ja que ha passat a formar part d’aquell selecta grup d’obres o de personatges present a l’imaginari col·lectiu.
El coprotagonista –junt amb Bartleby– del relat i narrador de la història es presenta a ell mateix com un home «convencido de que la mejor forma de vida es la más cómoda» (en la versió castellana de Cátedra). Aquest personatge, l’antagonista del conte, dirigeix un despatx situat a Wall Street. El capitost es permet fer afirmacions com que a un dels seus subalterns li perjudica la prosperitat. La incomprensió del narrador respecte al caràcter de Bartleby serà un dels motors del relat. L’elecció de la veu narrativa es converteix en un dels grans encerts de Melvile, ja que amb ella el relat guanya un grau d’estupefacció, amb el narrador explicant sense entendre els actes (o acte únic) d’en Bartleby; s’origina en ocasions un humorisme absurd que anuncia a Beckett.
Però anem al rei de la funció: en el citat Bartleby el lector troba un d’aquells personatges que han passat a representar tota una actitud vital, com el Quixot, el príncep Mishkin o Hamlet. Al despatx del cap prototípic entra un nou escrivent, en Bartleby, que es passa tot el dia copiant al seu escriptori. La rebel·lió del nou consisteix inicialment en fer allò pel que ha estat contractat (escriure) però indicant que preferiria no fer cap altre tasca. Aquestes paraules signifiquen un sotrac per al cap-narrador, agafant-lo per sorpresa. Un subaltern preferint no fer el que li mana l’autoritat pertinent? Aquest conflicte d’àmbit inicialment banal (una oficina) es converteix en una faula metafísica carregada de sentits, un enigma que interpel·la més en tant en quant no té resolució. Les referències a Kafka són pertinents malgrat que Melville va optar per una veu narrativa poc utilitzada per l’escriptor de Praga, un text narrat en primera persona per un narrador-testimoni.
Amb la seva preferència per no fer les tasques ordenades pel seu cap l’escrivent no actua com un heroi romàntic que s’enfronta individualment al sistema, sinó que la seva conducta anticipa l’actitud paradigmàtica del segle XX literari, la de Kafka, una oposició al món mecanitzat i burocratitzat però sense heroisme ni possible victòria; el personatge antiheroi ni té la força ni les eines per enfrontar-se a un sistema d’un horror inèdit, boig mecanisme de moviment perpetu. Es tracte d’un gest vital plenament modernista, amb hereus que encara destaquen en l’actual bosc literari, com Vila-Matas –clar que en el cas del magnífic escriptor barceloní es planteja una contradicció, a saber: fent gala d’aquesta actitud de preferir els marges, es pot formar part a la vegada de l’establishment literari fins a l’extrem de ser un dels autors més respectats? Perquè la posició de Kafka (o de Bartleby i fins i tot de Melville) era clarament marginal dintre del sistema.
Amb la seva no-acció absoluta Barthleby esdevé un mestre de la resistència passiva, i com afirma el narrador «nada exacerba más a una persona» que aquest tipus de comportament. Cal recordar que el pensament de Melville estava marcat pels trascendentalistes nord-americans com Emerson, tot i que amb una visió contraposada a l’optimisme d’ells; igualment, si fa no fa per la mateixa època Thoreau defensava la desobediència civil. Amb els conflictes que desplega i les possibles interpretacions el text demostra no està gaire allunyat del nostre present.
El prototípic capitalista de Wall Street que és el cap de Bartleby passa de la ira contra el seu subaltern al neguit, l’estranyesa o fins i tot una compassió (estil Wall Street) trufada de malenconia. Aquest influx va contagiant gradualment als altres subordinats. A més de suscitar aquesta influència, l’escrivent passa de preferir no fer certes accions a no fer res. Es passa tot el dia a l’oficina mirant les musaranyes. Per compassió (i per por i manca de valentia) el cap no s’atreveix a acomiadar-lo de la feina, fins i tot quan descobreix que l’escrivent viu a l’oficina.
El narrador està tan desesperat que fins i tot li proposa a Bartleby que vagi a viure amb ell per aconseguir que desallotgi el vell despatx. Per aconseguir fer-lo fora se li acut una estratègia: representar una versió capitalista de la dita Si Mahoma no va a la muntanya... així doncs, ja que Bartleby no se’n va de l’oficina, serà l’oficina la que se’n vagi a una altra seu.
Com resulta previsible, un problema com aquest solament pot tenir una resolució kafkiana avant la lettre, tal i com va plantejar Melville amb aquest relat ple d’encerts tan estilístics com narratius.