L'any 1974, el poeta nordamericà Gil Scott Heron va treure un altre de les seves cançons en que barrejava els seus poemes amb sons tribals, funky y caixes de ritma, en el que es considera un dels orígens de la música rap, publicant la cançó The revolution will not be televised. Com sempre feia una crítica a la situació no solament política sinó també ètica i vital dels U.S.A. I de tot occident amb ells.
És aquesta:
Gil Scott Heron ha continuat sent igual de crític (en el bon sentit) durant tota la seva trajectòria. Ironitza sobre els mites de la nostra societat, el consumisme, la incultura de la violència, la bipolaritat bursàtil, el joc de mascarades político-social, els estereotips sobre la masculinitat... És especialment bo en el seu retrat de la comunitat negra-afro-americana, que tot sovint retrata amb gran sensibilitat. El meu disc preferit d'ell és Reflections, del 81, tant per la gran qualitat musical (si t'agrada la música d'arrel negre, blues, soul, funk, reggae...) com per les seves lletres, amb nervi rítmic, honesdetat en la mirada i riquesa poètica.
A B movie hi ha un bon exemple del seus poemes musicats i la seva visió crítica:
Se'n fot del Estats Units de Reagan, que són les primeres passes de la nostra societat, de com ens hem cregut els tòpics cinematogràfics i el seu setè de cavalleria que acut al nostre rescat... vaja, se'n fot de tantes coses que es gairebé impossible resumir-les totes.
M'acabo d'assabentar de que ha tret un nou disc, amb un vídeo molt interessant que ha penjat a la seva web. http://gilscottheron.net/video
Llarga vida als artistes que encara saben què vol dir ser artista i que estan compromesos no amb partits polítics, no amb els miratges que ens ofereix el sistema, no amb l'aplaudiment dels mass-media, sinó amb l'art i la vida, que de fet ve a ser el mateix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario