Performance pitagòrica

El Ballet triàdic és l'obra de teatre-performance més coneguda d'Oskar Schlemmer, un dels pares d'aquesta forma artística. En l'obra queden sintetitzades tant l'estètica Bauhaus d'un dels components més importants, com certa rauxa paròdica dadaista. Pretenia unir l'origen dionisíac de la dança amb un control formal apolini, seguint les teories de Nietzsche.

El Ballet triàdic de veritat durava hores, en un espectacle que hauria fet les delícies de Pitàgores, amb el seu geometrisme, el domini de la formalitat, el sentit hermètic del ballet. Tot fet com una celebració i amb aquell sentit de l'humor dadaista que rebaixava el to, servint de necessari contrapès.
Schlemmer va ser un dels damnificats per la putrefacció que va viure Alemanya durant els anys 30. Primer va patir un canvi en la direcció de la Bauhaus, amb un director, Mayer, a qui no agradava ni l'espiritualitat ni el sentit formal de Schlemmer. Després va ser un dels artistes de l'exposició més famosa del segle XX, Art degenerat, celebrada per primer cop a Munich l'any 37, on un bigoti retallat, un serrell tallat amb destral i unes botes militars es van convertir en ideal estètic. Schlemmer va morir a Baden Baden durant la Segona Guerra Mundial oblidat per tots.
Les obres queden, i el Ballet Triàdic ha sigut una de les creacions plàstiques amb més descendència des de llavors.

LletrAtura

Els amics de l'associació d'artistes de Girona Ad'Art m'envien aquesta proposta per a crear un gran conte col·lectiu format per petits microcontes individuals. Pot ser divertit.


Amics i amigues,

Ad'ART convida a tots a participar en el projecte literari col·lectiu: lletrAtura.
El que necessitem són les vostres creacions literàries fetes per aquesta ocasió que comencin amb la frase "Et vaig veure al cafè..." i que constin de 100 paraules. Aquests són els únics requisits. Pot ser en català o castellà.
Quan rebem un número suficient de relats, els fondrem en una sola obra. Aquesta es publicarà a través del blog de l'Associació Ad'ART i en paper, distribuïts de forma gratuita en els cafès de Girona.
Els relats poden anar firmats o no, depen de vosaltres.
Envieu els arxius Word o OpenOffice a l'adreça: adartgirona@gmail.com amb la paraulalletrAtura al tema del missatge fins el dia 1 d'abril.
I feu-ho saber als vostres amics!

Gràcies a tothom!

Ariadna

Diu Stefano Zecchi al seu magnífic estudi de la categoria estètica de la bellesa: «Pero la esperanza, con su paradoja, es tener ya en sí el camino de salida, tener ya el futuro en el presente. La esperanza está en el poder ir, en el poder continuar yendo. Entonces también las calles del laberinto que vuelven sobre sí mismas, los callejones sin salida, las perspectivas ilusorias, pueden convertirse en nuestros caminos, en lugares conocidos, ser para nosotros algo que nos pertenece y nos da sentido. Sólo en el perderse está siempre presente el reencontrarse, y esperar sólo significa reencontrarse en el amor de lo que hemos sabido perder.» Stefano Zecchi, La belleza, Ed. Tecnos, p. 120.
Aquesta reflexió de Zecchi sembla feta a mida per a l'obra de Tarkovski, i encara més pel viatge pel laberint sense perdre la fe que és Stalker, especialment quan intenten agafar el trenet o quan exploren l'interior de la Zona.

Disseny intel·ligent?

L'any 2003 Massive attack van publicar un disc on incloïen Special Cases, cantada per la Sinead O'Connor. L'equip de dissenyadors i video-artistes H5 van posar imatges a la cançó.

El vídeo em provoca un gran neguit. La seva exploració del sinistre traspassa els límits tradicionals durant el segle XX (l'ombra del individu, les tendències sexuals «perverses» reprimides, la quotidianitat esguerrada per un virus malaltís...); en Special Cases, tot això entra en l'esfera del col·lectiu, de la psique individual al cosmos col·lectiu, com, de fet, és molt comú a les obres de ciencia-ficció (Doctor Caligary o Metropolis critican els totalitarismes, els alienígenes dels 50 com a metàfora dels comunistes, els psicòpates dels 70-80 com a repressors sexuals...), solament que en aquest cas el primordial ja no és la psique de l'individu concret sinó la psique còsmica. Producte de l'influx del ciberpunk? És molt possible.

Veiem dos persones producte de la ingenieria genètica, les seves vides aparentment convencionals, però... com en el David Lynch de Blue Velvet, el sinistre viu soterrat darrera la façana del progrés científic. Fins on arriba la tecnologia? Es poden dissenyar vides? Algú dels Monsanto, Basf, Syngenta, Dupont o Bayer sap cap a on van i controla la situació? Mentre tant, aquesta setmana la Comisió Europea ha autoritzat que es planti una patata transgènica, anomenada Amflora, utilitzant una treta legal per a fer-ho. Hi ha molts diners en joc.

L'apocalipsis no es televisarà

L'any 1974, el poeta nordamericà Gil Scott Heron va treure un altre de les seves cançons en que barrejava els seus poemes amb sons tribals, funky y caixes de ritma, en el que es considera un dels orígens de la música rap, publicant la cançó The revolution will not be televised. Com sempre feia una crítica a la situació no solament política sinó també ètica i vital dels U.S.A. I de tot occident amb ells.
És aquesta:

Gil Scott Heron ha continuat sent igual de crític (en el bon sentit) durant tota la seva trajectòria. Ironitza sobre els mites de la nostra societat, el consumisme, la incultura de la violència, la bipolaritat bursàtil, el joc de mascarades político-social, els estereotips sobre la masculinitat... És especialment bo en el seu retrat de la comunitat negra-afro-americana, que tot sovint retrata amb gran sensibilitat. El meu disc preferit d'ell és Reflections, del 81, tant per la gran qualitat musical (si t'agrada la música d'arrel negre, blues, soul, funk, reggae...) com per les seves lletres, amb nervi rítmic, honesdetat en la mirada i riquesa poètica.
A B movie hi ha un bon exemple del seus poemes musicats i la seva visió crítica:

Se'n fot del Estats Units de Reagan, que són les primeres passes de la nostra societat, de com ens hem cregut els tòpics cinematogràfics i el seu setè de cavalleria que acut al nostre rescat... vaja, se'n fot de tantes coses que es gairebé impossible resumir-les totes.
M'acabo d'assabentar de que ha tret un nou disc, amb un vídeo molt interessant que ha penjat a la seva web. http://gilscottheron.net/video
Llarga vida als artistes que encara saben què vol dir ser artista i que estan compromesos no amb partits polítics, no amb els miratges que ens ofereix el sistema, no amb l'aplaudiment dels mass-media, sinó amb l'art i la vida, que de fet ve a ser el mateix.

Sense llum

«Llevo treinta días sin luz» cantaba el grup de rock sinistre Paralisis Permanente als anys vuitata. Doncs bé, a Girona hem passat (o estem passant) tres dies sense llum i amb unes temperatures moscovites per culpa d'una nevada que a Moscú serien quatre volves de no res, però que per aquestes contrades és gairebé la Pitjor Nevada de la Història. Així, en majúscules, com ens venen ara les notícies.
Algunes conclusions que podem extreure són que vivim en una societat pija, que la vida a la natura és així (i no hi ha vida sense natura, òbviament) i que millor que ens fem a la idea de que vindran més jornades com aquestes. O potser preferim amagar el cap sota l'ala i pensar que ho tenim tot controlat.
Ah, les fotos són cortèsia de El Punt Girona. Els altres diaris semblen no haver-se assabentat de que la notícia està a Girona, no a Barcelona i ens mostren la Ciudad de los prodigios des de tots els punts de vista possibles. No està solament maca, no, està preciosa. Però aquí portem tres dies sense llum i amb pobles incomunicats. Diria que aquesta és la notícia. Després ens queixem del centralisme de «Madrit».

El sinistre, o ells no volien

The rifleman va ser un sèrie de televisió creada pel gran Peckinpah i emesa a finals del cinquanta i principis dels seixanta. Rebuscant per una altra feina vaig trobar aquesta meravella, una portada d'una revista basada en la sèrie.

Algú dels que va perpetrar aquesta portada era conscient del que insinua, de les al·lusions a certa perversitat que evoca? Resulta molt sinistre, amb el nen agafant "el tronc", la cara d'alegria del adult, l'aire a versió pederasta de Brokeback mountain... tot això en una revista anomenada l'Home del rifle. No em cap dubte de que és totalment impremeditada, de que el seu públic potencial tendia fins i tot a l'homofobia, però, què sentien aquest homes de manera inconscient?

Si aquest joc psicològic ja em sembla sinistre, què dir de la cultura en que es sustenta? Perquè darrera d'aquests trets soterrats d'homosexualitat i pederàstia, que farien les delícies dels grecs clàssics amb la seva educació dels efebs, s'amaga l'atàvica pulsió a la cultura de la violència. L'home del rifle la té ben gran, ensenya als seus cadells com ser un home, preparat pel proper duel en que en pelarà a un altre. No té cap problema en perpetrar una matança, no fos cas de que es dubtés de la seva virilitat. Un veritable home Marlboro. Ara bé: un home Marlboro gai i pederasta? Qui ho podia imaginar? Per descomptat, els creadors d'aquesta involuntària portada no. O potser si?