Quan la infàmia governa

Avui a la universitat de Girona hem viscut un d’aquells episodis d’indignitat cívica a que ens tenen acostumats les nostres estimades autoritats. Per descriureu cronològicament, el primer acte vergonyós ha sigut constatar la poca intel•ligència de la policia autonòmica, que prepara un cordó de protecció per la porta principal... i oblida que hi ha accessos secundaris! Esperem que no totes les operacions dels mossos d’esquadra mostrin la finesa de judici i acció d’aquesta.
El segon acte ja no solament de vergonya sinó d’infàmia l’hem patit quan escamots amb no menys de trenta antiavalots han entrat a un dels dos claustres de la universitat i han decidit fer-se els karatekes amb les seves porres i el cos de la gent de la universitat de punchig-ball. Gira que tomba i tomba que gira. I no solament contra uns suposats agitadors, en meravellosa i subtil expressió a TV3 per tal de fer-li empassar millor la notícia a l’espectador. Ha rebut qualsevol. Ho dic per evitar aquesta visió esbiaixada que donen els medis de comunicació institucionals. Qui es manifestava avui era la comunitat universitària (estudiants, però també professors i treballadors), no uns agitadors professionals.
Però anem a pams i no oblidem els responsables: la rectora Geli i el seu equip de treball han permès per acció o per omissió que aquesta vergonya passés (una universitat ocupada per forces de destrucció, com han demostrat avui), i han de pagar les conseqüències cíviques d’aquesta acció infamant que traeix el contracte cívic entre tota la comunitat universitària i l’equip de direcció. La rectora Geli i el seu equip, per acció directa o per omissió, ha permès que els anti-avalots entressin a la universitat i que atonyinessin sense dir ni ase ni bèstia a tothom que passava al seu costat.
Però aquest no ha sigut el darrer acte de vilesa. Perquè quan obres la gàbia dels tigres no pots saber mai com reaccionaran. Així doncs, encara hem tingut que contemplar com no menys d’onze (onze!) furgons de mossos d’esquadra arribaven i ocupaven tota la pujada d’accés a la universitat, i començaven episodis de violència sense motiu i indiscriminada. A un amic amb el que anava l’han parat sense raó, se li han encarat, i quan ell ha intentat mantenir la seva dignitat com persona li han colpejat entre diversos mossos, l’han esclafat contra el terra i l’han detingut. Un estudiant de cinquè curs. Vull dir: no un agitador professional que portés un còctel molotov a la mà i un ganivet entre les dents. Sense cap acte violent previ. Simplement per trobar-se al lloc equivocat en el moment equivocat. Tenim una policia democràtica o una totalitària? I no ha sigut l’únic episodi d’aquest estil. I encara han detingut a algú més i han atonyinat una mica més, no fos dit. A més de les vexacions a noies, com quan a una un anti-avalot li ha dit «Ven a chuparme la polla» o «Vas a chuparme la polla».
Aquests són els que la rectora Geli i el seu equip de govern ha permès que entressin a la casa de la cultura. Cobren més de cinc mil euros mensuals per prendre aquest tipus de decisions que van contra tota la comunitat universitària. Fins quan ho tolerarem? Perquè aquest ha sigut un acte de violència física i a més simbòlica.
Amb una mica de dignitat, la rectora Geli i tot el seu equip dimitiria. Clar que amb una mica de consciència ciutadana, de sentit ètic o de simple decor mai haurien permès la infàmia que hem viscut aquest matí. Perquè al final hi ha una cosa que es diu vergonya personal després d’un acte infame. I aquesta vergonya, si existís (i en una persona amb sentit ètic de responsabilitat existeix) faria dimitir. Immediatament. Però dubtem molt que qui ha donat les ordres d’aquest matí, sigui per acció o per omissió, tingui decència personal. Així que tocarà fer una pressió absoluta per tal de que aquesta senyora i el seu equip dimiteixi en bloc quan abans millor.
Mentre tant, molta de la gent universitària ara mateix encara es llepa les ferides, o bé acaben de descobrir sense necessitat d’intermediaris en què consisteix la nostra democràcia (amb el representant màxim del nostre país com a inductor), o bé, en el pitjor cas, i ens en recordem molt d’ells, esperen a les dependències policials que aquells mateixos que els han apallissat sense cap tipus de raó per fer-lo els denunciïn.
I de tot això en dono testimoni personal.
Senyora rectora, vostè és una indigne, i per culpa de les seves accions ara mateix hi ha ferits i detinguts que Girona. No ho oblidarem. Amb pau però amb accions perseverants aconseguirem que dimiteixi vostè i els seu equip d’indignes.
Senti vergonya!
No vull acabar amb lamentables imatges de violència policial, ja n’hem tingut prou aquest matí. Prefereixo tornar a veure el moment de boja alegria dels nens de Zero en conducta, d’en Jean Vigo, un director que ens mostra al present com fer art amb compromís ètic i exigència estètica.
Visca el temps del Messies d’en Walter Benjamin fet metratge cinematogràfic!

Heaven or hell?

Ginger Rogers i Fred Astaire o el Retrat de Sor Jerónima de la Fuente, de Velázquez? Combat de pesos pesats.


S'obren les apostes.

Festí de caníbals (Los caníbales, d'Iván Humanes)

Fa poques setmanes l’editorial independent Libros del Innombrable va publicar Los caníbales, d’Iván Humanes, un recull de contes per observar el nostre món des d’un mirall brut, fragmentat i convex.
Dir que en aquests relats Iván Humanes mostra l’absurd de la vida quotidiana sota el capitalisme, ja convertit en tardocapitalisme moribund, és quedar-se molt curt. La fase literària tan en boga als vuitanta de copsar amb ironia i amb sarcasme les imposicions del consumisme sobre les persones ja ha demostrat la seva insuficiència: ara hi ha que exposar-ne les conseqüències tràgiques, i l’autor escull per fer-ho el tremendisme que agiti les aigües somortes de la voluntat individual putrefacta després de l’experiència tardocapitalista, ideada per matar la intel·ligència, la cultura, la sensibilitat, l’ànima de les persones. Un sistema caníbal que, com Moloch, devora generacions i generacions d’humans sense perdre la fam.
Quin altre estil hauria estat més apropiat per a practicar l’autòpsia d’aquest món ocupat per personatges desconcertats, matant-se i devorant-se els uns als altres mentre ballen boogie boogie? Humanes encerta quan opta a Los caníbales pel citat tremendisme , en una línia amb molts precursors dintre les lletres castellanes.
De fet, si busquem referències pels seus contes, trobem a més de la línia dura castellana els autors més fantàstics de la literatura suramericana, el Cortázar dels contes surrealistes (bé, i l’altre també), un Borges psicotrònic, lluny del Parnàs acadèmic i apropat als malsons laberíntics, una Alícia que entra al forat i es troba un refugi atòmic habitat per Lovecraft i Joan Perucho (homenatjeat explícitament), un Arrabal campió del món dels pesos pesat. Com a mestre de cerimònies, Kafka, clar que en aquesta elecció de mestres Humanes no s’allunya gaire de tants altres escriptors de la seva generació. La diferència d’Humanes es troba en una curiosa combinació d’estil fi, de gran cura en la decisió formal estílística, de tria pacient de mots combinat amb la citada invenció amb gust pel gènere de sang i fetge, un tremendisme necessari per retratar el món governat per les banques d’inversió o la Troika. Els relats estan plantejats sota la pàtina d’una literatura pop en els termes però de gran refinament estilístc, malgrat els excessos gore i que presenta un rerafons culte farcit de cites explícites o implícites, qüestió aquesta senyera en tota la literatura de la posmodernitat, tot pintat amb els colors cridaners de la lisèrgia pop.
Un estil gairebé sempre sobri, concís i tallant, paraules i frases com un bisturí amb el qual practicar una autòpsia al tardocapitalisme. Tallant el ventre, el lector descobreix uns budells putrefactes, els costat fosc de l’imaginari de la nostra època, des de nazis suplantats a pluja àcida, embogides forces governamentals o famílies apocalíptiques. Uns temes molt durs per a un autor de mirada trista, tan benvolent com dura, amb una gran tristesa, oceànica, que amara l’univers creat i els seus caníbals famolencs.
Al mirall d’Alícia s’hi reflecteixen amb distorsions la llar de la nostra era, amb el lloc central per l’inevitable televisor, o també hi apareix l’esperit militar, construint búnkers cada cop més avall de la Terra, en els quals no sentir-se mai prou segur, o igualant campus universitaris quàntics i granges que cauen a trossos, els escenaris de l’existència al tardocapitalisme mostrats en essència. Els relats van d’un hiperrealisme al·lucinat al jeroglífic surrealista, com en un magnífic La madeja, de gran força plàstica, com els dibucollages de Daniel Madrid que il·lustren aquesta entrada.
Més que cap altre emoció, el que busquen els contes d'Iván Humanes és l’estranyesa del lector davant o d’un món tan embogit, o d’una quotidianitat foradada per allò insòlit, com del molt normal matrimoni de La Zona, (quins aromes tarkovskians emanen d’aquest nom) que veu com un forat negre s’obre al seu dormitori, un conte de cop final ple d’estranyesa que remet al millor Cortázar surreal.
I com en Borges, els llibres i les biblioteques s’ofereixen en sentit hermètic. ¿Existeix quelcom similar a un codi binari que ens permeti sortir del laberint? Personatges tot sovint erudits, d’un coneixement extravagant, analitzen amb minuciosament els textos a la cerca de claus salvadores; ho fan amb el rigor de l’escarabat preparant una bola d’excrements que farà girar pujada amunt, baixada avall. Aquests erudits de Los caníbales busquen entre tones i més tones d’estudis publicats la fórmula secreta que els permeti l’escapada. Mentre tant, els caníbals afilen el trinxador i es pengen el tovalló al coll de la camisa, la salivera denotant-se en gotes de babes a les estovalles. Avui s’emportaran a la boca un saborós erudit a les fines herbes.
Jugador ell mateix, Humanes planteja la literatura com una partida d’escacs en que els personatges perdran, l’autor empatarà contra ell mateix i el lector guanyarà gaudint de l’artifici literari construït. De fet, els escacs sobrevolen bona part de la trajectòria de l’escriptor. Una altra de les seves obsessions, lligada als escacs, és la fabulació sobre les matemàtiques, els càlculs de probabilitats o l’enlluernadora física quàntica, elements que esdevenen eix temàtic o com a mínim attrezzo creador d’atmosferes. En definitiva, a Los caníbales el lector trobarà un recull de contes que no defraudarà a qui cerqui risc, expressió vital i honesta, agitació, la boja alegria de la sala dels miralls, el treball cerebral exigit al jugador d’escacs però, per damunt de qualsevol altre consideració, l’estranyesa d’aquest món que anava a ser la repera i que, com Iván Humanes mostra, s’ha revelat un festí per caníbals.

Brazil

Brazil, de Terry Gilliam: el totalitarisme com a entitat suposadament omnipotent que destrueix als individus.

Brazil, la fantasia de l’individu com eina alliberadora que porta el coneixement, integra la doble faceta de la persona intern i extern, i li permet superar l’alienació imposada pel totalitarisme.

Brazil. S’ha de ser molt valent per acceptar endinsar-se en la revelació de la imaginació. Però l’alternativa és viure en una mentida.

Brazil...

La Cosa, de Carpenter. El monstre que assimila a l'altre, el copia i el destrueix.

A La cosa, un remake dirigit l’any 82 per Carpenter del clàssic de la ciencia-ficció dels cinquanta, uns investigadors han desenterrat un monstre dels gels antàrtics. El monstre extraterrestre retorna a la vida al sortir del gel. La metàfora està clara: d’uns continguts mentals subconscients emergeix un perill. El monstre copia els éssers que assimila; roba l’energia al temps que reprodueix els cossos per amagar-se sota la seva aparença. Així doncs, es tracta d’un enemic proper als ultracossos, als invasors de Mart, i altres per l’estil, replicants de la forma però sense contingut.
El primer en adonar-se’n de que alguna cosa no rutlla és el personatge interpretat per Ken Russell, nova versió del prototip de l’individualista home de frontera tant del gust de Hollywood. Un científic de la base proposa matar a tothom i així morirà també La Cosa, aplicació posmoderna del mètode Simó de Montfort per eliminar l’oposició. «Avui en dia ja no es pot confiar en ningú», segons afirma el científic. Que «l’altre» és un perill serà un dels eixos temàtics del fantàstic des dels anys setanta, i no per casualitat, òbviament. En temps de neodarwinisme social impulsat per les esferes econòmiques interessa que els uns desconfiïn dels altres.

Tampoc resulta insòlit que durant el govern Reagan es procedís a fer remakes dels clàssics de la ciència-ficció dels cinquanta, ja que ambdues èpoques estan clarament vinculades. A la caça de bruixes, els blocs rivals separats per un mur de granit i la por atòmica retornaven amb força als vuitanta. Però el que al clàssic de Hawks era una paràbola militarista, aquí agafa un aire molt més nihilista, el propi d’un Carpenter contestatari.
Per aquesta voluntat una mica a contracorrent de Capenter un final feliç convencional hauria sigut inversemblant. El darrer acte dels dos humans supervivents consisteix en acabar amb el monstre i després esperar una mort segura per congelació compartint un whisky. Estem a l’any 82 i La Cosa competeix amb E.T. als cinemes. Qui guanyarà? La versió anti-Reagan, que exposa el seu ideari en forma de monstre replicador, o bé la fantasià benvolent i narcotitzadora del extraterrestre generós. Tots coneixem la resposta. El nihilista Carpenter va sortir derrotat, superat per Spielberg, el gran creador de fantasies neoliberals juntament amb la factoria Disney.
Contra el monstre del pensament únic del Nou Ordre Mundial poc podia fer-se fins que no s’estimbés per les conseqüències ineludibles del seu ideari. Carpenter en forma gore grandguignolesca va oferir un apunt pessimista sobre el llarg trajecte per les penombres que iniciaven les democràcies occidentals. La perversitat que ja havia atacat a aquestes societats als anys cinquanta tornava i ho feia amb la forma d’efectes especials d’ILM i Guerra de les galàxies en forma de míssils. Un mal que copiava les aparences d’aquells que matava per executar els seus plans de domini mundial amb impunitat.

La vella intuïció del fantàstic convertia en film un ancestral terror humà de tipus paranoic: els altres s’assemblen a nosaltres, humans, però no ho són. Això es converteix en eix temàtic. Vista des de la perspectiva actual, l’alegoria de La cosa es revela amb claredat: estaven fent-se amb el poder unes teories político-econòmiques que anaven a xuclar tota l’energia econòmica social, que anaven a replicar les institucions polítiques buidant-les de contingut, i que anaven a arrasar de dos maneres diferents amb qualsevol resistència que s’hi oposés: en forma de descrèdit social als mitjans de comunicació de masses per a l’oposició interna; i en una destrucció militar de l’oposició externa.
Aquest Nou Ordre Mundial naixent estava a punt d’anunciar el final de la història (i començament de la histèria), ja que estava a punt de derrotar totalment al bloc soviètic, gran colofó reaganià de la Guerra Freda, aniquilat per fi el terror vermell marcià que tanta por havia provocat als cinquanta. Després d’ell vindria el final de qualsevol altre tendència que s’allunyés del pensament únic de l’ortodòxia, un poder fagocitador totalitari.
Aquest període tot just estava anunciant-se a l’any 82. E.T. o La cosa. Què s’ha acostat més a una descripció del que estava succeint aquells dies? Les teories de Reagan eren un alien amable que solament volia tornar a casa o una bèstia insaciable aspirant a l’hegemonia mundial? El període 1973 (primer cop en que s’aplica el neoliberalisme a un país, el Xile de Pinochet) fins a l’actualitat ha vist la multiplicació exponencial d’unes poques fortunes mentre el resta de la població s’empobria. Amb tot, la fam d’aquest nou Moloch ha continuat insaciable, desitjant una nova generació de víctimes que oferir-li en holocaust.
El que a La Cosa era una metàfora, una base científica a l’Antàrtica arrasada per un monstre devorador, ho hem acabat patint tots en l’esfera social. E.T. o La Cosa? Serà qüestió de compartir fraternalment el whisky mentre el fred del desastre social va congelant-nos. Però almenys haurem acabat amb el monstre.

I ara un regal final: la Maruja de 9 Barris en plena acció, anant a la cova del drac i expressant-li el que opina d'ell. Visca!

Per quina porta voleu entrar?

El personatge dels frescos de la volta de la biblioteca del monestir del Escorial, pintats per Pellegrino Tibaldi, també s'ho està plantejant.

Gent amb opinió

Fa mesos vaig enviar un correu electrònic a La Vanguardia anunciant-los que mai més compraria el seu diari; de fet, que estava fent campanya per a que ningú de la meva família el comprés. I vaig aconseguir que el meu pare, comprador gairebé vitalici, el deixés de comprar. I continuo.
No puc fer el mateix amb 8tv perquè no l’he mirada mai, amb una programació pèssima que sembla un refregit d’un agost de Tv3, però no la d’ara, no: la de finals dels anys vuitanta, a més incomplint amb la promesa que van fer de que fos una televisió majoritàriament en català.
Pel que fa a Rac1, crec que els seus caps de programes són admiradors de la ciència-ficció i de la idea dels replicants; si no, no m’explico com poden copiar d’una manera tan flagrant a Catalunya Ràdio. Còpia d’una còpia d’una còpia. I partidaris d’aquesta Catalunya de la conyeta que no fa ni ironia ni sarcasme mai, que queda bé sempre amb qui ha de quedar bé.
A què ve tot això? Doncs llegiu aquesta notícia i ho entendreu. I plorareu.

http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=92799
Els millors han decidit començar a pagar el deute que tenen amb part dels que els van ajudar a assolir el poder, almenys una part d’ells, ja que falta que paguin la inestimable col•laboració de la Corporació, sempre tan nostrats.

Retallades? Sí pels treballadors del grup Godó, però no pel Comte.

Com es titulava aquella novel·la d'en Tom Sharpe? Ah, sí: Exhibició impúdica. La baixesa moral d’aquesta gent està sent tota una Indecent Exposure. O millor, una Atrocity Exhibition.