Alien es va rodar l’any 1979, en plena emergència dels criteris d’organització social del neoliberalisme. La pel·lícula reflecteix alguna de les característiques socials de l’època tot i que creant distorsions, presentant els valors de l’època en forma de metàfores i d’al•legories. .
Un tret que la singularitza d’altres obres és que, a diferència de les altres produccions de ciència-ficció, els personatges d’Alien no són herois militars o científics, sinó simples treballadors, miners que porten un carregament en la nau de camí cap a la Terra. Aquest factor marca ja des de l’inici una lectura en clau social. Els treballadors no es troben en perill per esperit d’aventures o per messianisme, sinó purament per diners; equip de treball d’una corporació neoliberal, els seus rols estan clarament jerarquitzats, i els que s’hi troben en els llocs més baixos de l’escala fan bromes queixant-se de les seves condicions de pagament.
El monstre trencarà el grup, s’introduirà al seu territori i els matarà d’un en un, encara més, entrarà al seu interior, de la mateixa manera que els sindicats van perdre poder durant l’era Reagan i les fàbriques van anar tancant-se o deslocalitzant-se, passant d’una economia industrial a una financera.
Però el monstre no és solament exterior: cada persona pot incubar el seu ou si es manté adormit en els somnis neoliberals de cases en propietat, d’hipoteques varies, d’il·lusions de classes mitjanes. El monstre acaba amb els treballadors. Quan atrapa a una víctima, l’alien fa amb ella un cabdell a la espera de que un ou s’obri i inoculi un hoste a un amfitrió humà, que mantindrà a aquest en coma, somiant amb una casa amb piscina i gespa en propietat, fins a la irrupció estel·lar de l’alien, travessant l’abdomen de la víctima.
El fonamentalisme de mercat manté a la democràcia en un estat comatós, el mínim per tal de que no es pugui acusar al sistema de totalitari explícit, una bipartitocràcia que redueix la participació a votar cada quatre anys i a que el partit guanyador de l’Operació Triomf porti a terme les decisions preses pels mercats. Durant els quatre anys serà l’alien qui mani. Se’n servirà de qualsevol ardit per matar als operaris, acabant amb l’espècie si així o manen els sacrosants mercats.
Però per tal de que aquest sistema tan clarament nociu ja des de la vessant teòrica pugui fer-se un lloc –l’hegemònic, a més a més– requereix d’un aliat intern, algú dintre de la nau Nostronomo que li obri la porta, un androide inhumà però programat pels humans de la corporació, l’empresa propietària, a qui tant li fa la sort dels tripulants. Aquest algú, al món referencial empíric nostre, va ser el sistema polític basat en una democràcia de baixa intensitat. L’androide seria la seva personificació a la fantasia fílmica.
L’alien i la corporació comparteixen interessos. Al marc referencial que serveix de model distorsionat, les grans companyies han incrementat el seu poder gràcies al monstre del credo neoliberalista. L’alien agrada al gran capital, però no a la resta d'humans, simple menjar que oferir en holocaust als mercats, perdó, a l’alien.
L’heroïna de la funció, Ripley, comprèn poc a poc amb què s’enfronten, de la mateixa manera que la ciutadania ha anat descobrint poc a poc l’agenda oculta del bipartidisme, trust financers, la banca i el gran capital. De fet, l’objectiu del viatge dels miners no era recollir el seu carregament, sinó portar incubant en les seves carns l’alien que la corporació utilitzarà pels seus foscos interessos. Un cop els tripulants ho entenen, solament els hi queda la possibilitat de cooperar entre ells per tal de fer fora de la nau a l’alien.
Bon viatge cap a la fredor de l’espai, monstre neoliberal.
