La tendresa gens tendra (Pornografia, Witold Gombrowicz)

A Pornografia Witold Gombrowicz va teixir una història en que la joventut es observada amb delit, provocant una atracció que frega constantment la pedofília, atret per l’esperit jove, caracteritzat per la manca de forma definitiva, amb un rotund elogi de la corporalitat i la mentalitat adolescent.

El text forma part de la tradició de literatura del jo i les seves impostures, tan fèrtil durant tot el segle XX; alter ego de Witold Gombrowicz, fins i tot compartint nom i professió; les seves impressions però, no semblen gaire fiables o, més ben dit, donen la impressió de filtrar i tenyir el que narra. El que percep i com ho fa queden molt marcats per una mirada que trastoca el que veu. Això sí, moltes de les opinions que va formulant acaben confirmant-se, cosa normal tractant-se més d’una fantasmagoria a l’interior de l’escriptor que un intent de retrat fidedigne. Les seves percepcions són mudables, capta de manera imprecisa i modifica els seus pensaments i opinions en un girar d’ulls; resulta un dels narradors més oposats a l’omniscient prototípic de realisme i naturalisme, però també s’allunya molt del jo heroic romàntic o de l’antiheroi del modernisme.

El protagonista va a un poblet a la Polònia durant la II Guerra Mundial per un motiu que no queda aclarit, malgrat suggerir-se té certa relació amb la resistència.  Allà, queda absolutament fascinat per dos dels joves del poble, encara més pel noi que per la noia. Gombrowicz fa un elogi de l’adolescència ja que aplica a l’edat la seva teoria de cercar allò no format encara, lliure de l’encarcarament que imposa la forma definida. La fascinació però no es produeix per un ideal de la joventut, en una lloança diguem-ne més clàssica, sinó per la possibilitat implícita en la manca de definició, però incloent-hi la baixesa o la imperfecció, com es veurà en la trama i, sobretot, en la seva resolució. Segons afirma el propi escriptor al pròleg, en l’informe que proposava volia incloure i defensar la insuficiència, la imperfecció, allò inacabat que hi ha a l’ésser humà. En aquest sentit, es troba just a la banda oposada al Romanticisme inicial, i la seva recerca de l’Absolut sublim per part de l’artista genial. A més, en l’encantament de Witold hi ha una part d’atracció física malgrat que no únicament eròtica.

En l’esperit distanciat, sarcàstic i intel·ligent s’apropa a Nabokov, dos dels grans refugiats apàtrides, malgrat que en l’estil no s’assemblin gaire. Pornografia es va publicar cinc anys després de  l’escàndol Lolita, i a més de la fascinació per nimfes i per hereus, ambdós artistes compartien el rebuig cap el nacionalisme i cap el comunisme. El Witold Gombrowicz de la novel·la té molt dels caràcters luciferins tant del gust de l’exiliat rus, per exemple a Desesperació o a la mateixa Lolita i la seva fascinant nimfeta, amb personatges que s’enfonsen de bon grat en la part fosca de l’existència, immorals voluntàriament.

En això segueixen ambdós al Dostoievski de les Memòries del subsòl; no és l’única característica en que Gombrowicz recorda a Dostoievski: també pren la potència psicològica pròpia d’un teatre de la ment; tot el relat constitueix una fantasmagoria, una metàfora dels seus processos íntims d’una ment, amb forces de la personalitat contraposades convertides en personatges d’inclinacions diverses, dels joves amb la força d’allò amb totes les potencialitats obertes, encara tous, (Karol i Heina) al satànic cantor de la Terra Fryderyk, la creient Amalia assassinada, o el perfecte burgès fill d’ella i que es vol casar amb Heina. De tot això n’és testimoni l’alter ego literari Witold Gombrowicz, testimoni i necessari narrador. Tots ells estan agitats per les passions, no només les eròtiques sinó també les violentes –si és que no estan relacionades– però sempre mantenint per sobre una capa de cortesia social irònica.

Destaca com a mestre de cerimònies el  mefistofélic Fryderyck, qui anirà teixint conxorxes segons els seus plans, representant a la novel·la del impuls de la natura (o el suposat impuls), una veu de la Terra que incorre en la infàmia màxima de dirigir un assassinat comès per adolescents enlloc dels adults; segons argumenta, ells resulten els millors preparats per a cometre’l donada la lleugeresa de l’edat. Amb tot, el tema no és la infàmia: no pot ser-ho pel sentit metafòric de tota l’obra i per l’evident plaer lligat a l’assassinat amb que el Witold Gombrowicz del text descriu preparatius i acció.

L’escriptor polonès té una gran capacitat per fer suggeridores les escenes, però no mitjançant l’ús de descripcions exuberants sinó per com fa entrar en els pensaments del narrador, amb un llenguatge que pren molta cura de l’estil i cercant la qualitat hipnòtica trobada al polir cada frase. Les escenes de la vida camperola a Polònia evoquen a vegades a pintors com Chardin o Vermeer per la mirada contemplativa, però amb un matís de febre en el narrador, un home que veu detalls sensuals arreu, possibilitats que s’obren encara que ell no busqui en cap moment la trobada sexual. Pornografia no per l’exposició d’actes sinó pel desig amb el que mira.  

La singularitat de l’efecte de Gombrowicz no rau ni en la història ni en els personatges –encara que aquests gaudeixen de la condició de singulars, gombrowiczians, que és una de les millors virtuts que pot posseir un novel·lista–, ni tan sols en l’estil, sinó en la profunditat amb la que descriu unes escenes en que aprofundeix sense trobar fons; l’escriptor mostra una escletxa no cap a una transcendència mística sinó a les fondàries psicològiques, no en un sentit psicoanalític ni de qualsevol altre escola. En aquesta capacitat per desenvolupa la psicologia en plena escena torna a demostrar l’influx de Dostoievski, sempre a punt per reblar el clau de la motivació íntima. Tot just quan sembla que l’escena no pot evolucionar més, el escriptor encara pot donar-li una nova volta. Com amb els personatges, en aquesta potència Gombrowicz també és molt original i té allò tan cobejat de la veu pròpia.

Acabarem amb una sentència expressada pel narrador Witold Gombrowicz, digna d’una estrella de l’edat d’or del rock’n’roll: «La humanitat després de la trentena entre en l’horror. Tota la bellesa es trobava de l’altra banda, de la banda de la joventut»