Escriu Gilles Deleuze a la introducció als seus Estudis sobre cinema: «La historia del cine es un prolongado martirologio»
Precisament d’aquesta
manera va titular Andrei Tarkovski els seus diaris. Va començar a escriure’ls
com a vàlvula d’escapament pels conflictes constants amb les autoritats soviètiques
que finalment l’obligarien a exiliar-se. A més de molta informació centrada en
el procés creatiu del cineasta, els diaris permeten copsar les grans
dificultats que va patir per a rodar, el que explica el baix número de pel·lícules
creades finalment. Martirologio també permet constatar com les malalties van
anar minant Tarkovski, des d’un atac de cor fins al càncer pel qual va morí i que ocupa el darrer Martirologio.
Probablement la idea central dels diaris i del cinema tarkovskià sigui la de sacrifici en un sentit arrelat a la tradició: «La palabra “sacrificio” conlleva un significado
externo negativo, destructivo (según se entiende comúnmente), dirigido a la personalidad
que se ofrece en sacrificio, aunque la esencia de este acto siempre es el amor;
por tanto, es un acto positivo, creativo y divino.» (Plana 585).
I després del
sacrifici, i gràcies a ell, l’arbre sec del vell món tornarà a prendre nova vida i amb el temps
fructificarà de nou.
6 comentarios:
Penso el mateix. No és que el sacrifici sigui necessari, sinó que és connatural a tot procés de creació, sigui aquest artístic o de la personalitat. L'acció comporta acció, i tota acció comporta tria i exposició. Ens quedem nus davant de l'acte creatiu.
gràcies a les cuidades edicions de la FNAC ens hem fet una bona idea del cinema del mestre rús...Stalker i "Sacrificio" són inconmensurables. Pot frapar però el bogardisme quan es posa davant la pantalla sap alternar Tarkovski, Godard, Lynch, Louis de Funes i els gols d'en Messi, i en sortim sans i estalvis. Per cert, el Missatger torna a adquirir un relleu especial en clau bogardiana.
Salut, cinema i amor!
Bon dia, Enric:
El sacrifici és una idea clau de qualsevol grup humà i de qualsevol individu, ja que en la dimensió col•lectiva ens recorda el valor de la comunitat (l’heroi es sacrifica a ell mateix per tal de que la comunitat continui, el pare mort per a que el fill visqui), i dins la dimensió personal va associat a la idea que no hi ha transformació sense deixar enrere parts d’un mateix. La serp com a metàfora.
Per això l’autosacrifici és potser la idea central de tantes cultures.
Salut!
Bon dia, penyistes:
A més de les dos immenses obres mestres que citeu, afegiria Nostalgia, Andrei Rublev i Mirall. 5 de les millors pel·lícules de tota la història.
Els documents gràfics que presenteu són molt interessants. Qualsevol dia d'aquests us nominen pel World press photo.
Salut!
tot, tot Tarkovski, tot és aixi de gran. Has fet una tria magnífica amb l'escena de Sacrifici, sens dubte, repassada forces vegades en video per reternir-ne la seva intensitat com les natures mortes d'alta precisió a la casa de camp a El Mirall, el vent que aixexa lentament les estovalles de la taula parada...tantes escenes memorables. Quin cinema!
I gràcies per la visita a la mina d'or del Kiko Amat traspassada al meu blog. Seguim contactant de blog en blog, salut tinguem!
Bon dia, Àngel:
Diria que la meva admiració cap al mestre rus és gairebé il·limitada. Poques obres d'art m'emocionen tant com Stalker o com Sacrificio.
Respecte a seqüències preferides, tens molta raó: n'hi ha tantes! Però les d'amor i levitació i la final de Stalker, amb l'episodi telekinètic, són apoteòsiques...
Això de les teves correspondències amb en Kiko Amat fins i tot em diverteixen. Sou com bessons que no és coneixen.
Salut!
Publicar un comentario