La comunitat ideal (Lars i una dona de veritat)

A Lars i una dona de veritat es produeix una situació ben estrambòtica: el nuviatge entre un jove solitari i una nina inflable. En una petita vila situada al nord dels Estats Units Lars, el jove misantrop que va a missa els diumenges i que té un treball mediocre en una corporació, refusa els intents de confraternització tan de la seva cunyada, com dels companys de feina o d’una noia que vol tenir-lo com a parella. Lars compra una nina inflable i fa com si fos una noia brasilera paralítica. Berlanga ja havia desarrollat aquest tema a Tamaño natural.

Ara bé, en el diferent tractament de la història rau la bona o mala recepció de Lars. El film és deliciós, sostingut per uns personatges prototípics de les comunitats petites dels Estats Units, que recorden tant en els caràcters, com en els escenaris o en el tipus d’ordre social als de Doctor en Alaska. Lars no fa crítica social sinó que simplement escenifica un altre tipus d’organització, les de les petites comunitats, encara que no tant per defensar el conservadurisme o el tradicionalisme ingenu sinó simplement com a exposició d’un tipus de col·lectiu molt més senzill. Amb tot, aquest to positiu posarà nerviós al públic posmodern que busca sarcasme en l’art, aquells que busquen que l’art faci mal, que furgui en la ferida.

La proposta inicial connecta amb aquella tradició dels xamans o xamanes que viuen emparellats amb éssers etèrics, tenen fills, nets, tot amb éssers que mai arriben a fer-se visibles, que de fet no poder fer-ho perquè no són materials, una tradició ja morta a Occident; de fet, a una persona com Lars en un poble més gran probablement el tancarien a un sanatori mental o com a mínim el tractarien amb teràpies molt més agressives que les emprades en el film.  

 Però la forma tradicional incardinada en el valor de la comunitat permetia mantenir a tothom dintre d’ella, fins i tot als anacoretes que vivien a fora. I en aquest cas la capacitat assimilació és manté: gràcies a la treta de Lars, a la seva fugida cap a l’irracional, cap a les potències de la imaginació (i no cap a la irrealitat) el propi Lars s’integra socialment i passa a acceptar el contacte amb els altres, permetent que l'esquerp vagi inserint-se en el seu nucli familiar i d’amics. És més, la situació al poble millora amb la presència de la nina; els altres no solament accepten una nou vinguda tan peculiar sinó que passa a formar part de la seva vida quotidiana.

La pel·lícula exposa el valor del ritual, com les cerimònies conformen bona part de la personalitat pública i marquen la privada, ja que l’esfera del ritual no és solament la del col·lectiu sinó que s’insereix també en la intimitat; així, la nina és presentada en públic en una festa, va al metge o fins i tot rep un funeral per acomiadar a la nina quan la nina «mor», és a dir, quan deixa de ser necessària per a integrar la personalitat del protagonista.

Com la major part d’històries tradicionals, el film resulta previsible des de l’inici, qualsevol espectador pot avançar tota la trama des del principi, però és que Lars no pretén sorprendre (malgrat l’estranyesa del plantejament inicial) sinó emocionar i crear un univers completament autònom, el del poble del film, en el qual encara hi ha sensació de comunitat, amb la suficient capacitat d’atracció com per a que el públic vulgui passar una hora i mitja en ell. 

L’art fertilitza la dimensió del pùblic, i Lars i una dona de veritat em va inspirar una idea. Potser podríem utilitzar el mateix recurs que el bo d'en Lars: fer fora a la casta d’èlit formada per polítics, banquers i tecnòcrates en general, tant a Catalunya com a Espanya i a Europa,  per a col·locar al seu lloc a uns ninots que els representessin. Probablement els ninos empatitzarien més amb la població que les persones de carn. 

Per concloure, un regal: els personatges de la pel·lícula ballant «This must be the place», el clàssic dels Talking Heads. «Home is where i want to be...»