Artistes (i paisos) que pacten amb el Dimoni. Doktor Faustus, de Thomas Mann (1/3)

A la monumental i enlluernadora (i monumentalment enlluernadora) Doktor Faustus Thomas Mann va juxtaposar la història d’Alemanya i d’Europa durant les primeres dècades del segle XX amb la trajectòria vital d’un compositor que en certa mesura serveix d’emblema de l’estat espiritual col·lectiu. El doctor en filologia Zeitblom narra la biografia del seu amic Adrian Leverkhun, músic i compositor de gran talent, en un recurs ben clàssic, la narració dels fets d’un heroi per la veu interposada d’un home comú: Sherlock Holmes i Watson.

L’estil del llibre és dens i anacrònic, construït sobre un narrador testimoni que explica la vida de Leverkühn d’aquesta manera indirecte. De fet, tota la novel·la pot ser llegida com una immensa indagació respecte a les diverses maneres de narrar, ja que, a més de la gran majoria de capítols escrits per un narrador testimoni, n’hi ha un escrit pel propi Leverkühn descrivint una entrevista amb un interlocutor molt singular, així com un altre amb un diàleg entre el compositor i un virtuós del violí, impossible de narrar per Zeitblom ja que ell no hi era present.

Zeitblom pren especial atenció a la faceta artística de l’amic que idolatra; narra la formació d’un compositor així com la seva etapa d’exposició pública, les circumstàncies que forgen el seu caràcter, la seva trajectòria, els seus gustos i valoracions respecte al llegat musical previ. Apunta els components  que originen una creació artística. El narrador Zeitblom (i, clar, l’escriptor Mann) prenen tanta cura que Doktor Faustus podria considerar-se una de les narracions de capçalera dels musicòlegs o de tot aquell a qui interessi la teoria de l’anomenada música culta, especialment la dels primitius flamencs, la clàssica i la romàntica, amb reflexions sobre harmonia, tonalitat, instrumentació... la novel·la constitueix una de les novel·les que conté més teoria musical; potser resulta la gran novel·la de la música clàssica.

Descriu tanmateix allò que sustenta la vida intel·lectual de Leverkühn, des del poble on va créixer i els mestres que el van influir, els anys universitaris (abans d’aprendre composició musical com a estudiant teologia), el procés creatiu allunyat de la metròpolis, reclòs durant anys en una casa al camp, inquirint-se sobre els components  que originen una creació artística.

Tot plegat, una quantitat enorme d’informació exposada amb un ús constant de la narració, gairebé sense escenificar res, és a dir, el més anacrònic possible respecte al que s’estila al present i les seves modes literàries, en que les escenes ocupen bona part de la literatura, tan de la comercial com la que segueix criteris més artístics.

Sens dubte, Mann parteix de la gran tradició realista del dinou, amb un estil sobri i contundent que prima la transparència del relat; omet en bona mesura les experimentacions de modernistes literaris i avantguardistes de principis del XX i els seus jocs textuals. (...)