El poder de persuasió del diable (Doktor Faustus, de Thomas Mann, 2/3)

Malgrat fer avançar la història de Doktor Faustus mitjançant narracions i no escenificacions, això no implica que Thomas Mann no n’afegeixi cap. Entre les poques situacions escenificades està la trobada simbòlica, delirant però així i tot donada per real almenys pel propi Leverkühn, entre el compositor i el Diable, en que també es canvia el narrador, i passa a ser el propi músic qui la descriu en una nota autobiogràfica trobada pòstumament pel seu amic narrador Zeitblom.

La tesi del narrador, i tot fa suposar que la del propi Mann probablement no s’allunyava gaire, rau en que la genialitat d’origen diví té un fort element incorporat d’origen diabòlic, irracional, monstruós, una idea de la genialitat, doncs, amb forta petjada del sublim romàntic. Amb tot, el narrador interpreta l’episodi com un tret de la mateixa bogeria que acabarà amb el compositor, després d’una reunió apoteòsica en que Leverkühn reuneix a tothom que ha tingut certa vinculació amb ell i confessa haver sigut ajudat pel dimoni durant tota la seva carrera.

Però aquestes dos escenes amb participació directa o indirecta de Satanàs no constitueixen les úniques escenes d’aires arquetípics del Doktor Faustus. N’hi ha varies més, com una amb un empresari musical jueu que vol representar al compositor per Europa.  

L'escena en que un superhome té una entrevista amb el diable per a fer un pacte amb ell també va inspirar a un altre gran creador com Murnau, amb resultats brillants: